Els primers populistes: Giannini i Poujade
HistoriadorL'èxit del Moviment 5 Estrelles (M5S) de Beppe Grillo a les eleccions italianes (21,5% dels vots) ha palesat l'ascens d'un populisme antiestablishment . No és un fet aïllat i, per exemple, a França, el líder d'esquerres Jean-Luc Mélenchon emprà el lema "Que se'n vagin tots!" Si ens demanem quin és el punt de partida d'aquest fenomen, els seus antecedents primigenis cal cercar-los en el qualunquisme italià i el poujadisme francès.
El terme qualunquisme al·ludeix al Front de l'Home Qualsevol (UQ), que conformà "un partit contra tots els partits". El fundà el periodista i comediògraf Guglielmo Giannini (1891-1960) a la fi del 1944 a la zona alliberada d'Itàlia. Cobrà fama amb el rotatiu L'Uomo Qualunque , que passà de 80.000 exemplars a 850.000 el 1945 i Giannini definí així: "Aquest és el diari de l'home qualsevol, fart de tothom, l'únic desig ardent del qual és que ningú li toqui els nassos". Resumí l'ideari en l'explícit eslògan "Abbasso tutti " [Avall tothom]. Mancat de programa, emeté virulentes diatribes contra l'Estat, la fiscalitat i la democràcia.
Giannini denuncià excessos en la depuració d'exfeixistes i criticà els polítics professionals allunyats del "poble". El 1946 l'UQ assolí el 5% dels vots (1.210.000 sufragis) i 30 escons. Posteriorment explorà aliances polítiques i després de les eleccions del 1948 (a les quals s'uní el Partit Liberal) conegué un ràpid declivi.
La descripció de l'UQ del politòleg Marco Tarchi recorda els populismes actuals. Considera que el qualunquismees presentà "com la veu de la gent comuna, exclosa del repartiment del poder, irritada contra els polítics «àvids i corruptes», indiferent a les ideologies en les quals veu tant la cobertura de les ambicions de domini de les elits, escèptica enfront de qualsevol programa i desconfiada de les promeses electorals, de les quals preveu la seva sistemàtica traïció per part dels electes". Es mostrà advers "tant al feixisme com a l'antifeixisme, a la dreta monàrquica, clerical o conservadora com a l'esquerra republicana, socialista o comunista", tot assenyalant "la distància insalvable entre el poble [...] i els polítics professionals".
Pel que fa el poujadisme, el terme designa el moviment protestatari i antifiscal que encarnà la Unió de Defensa dels Comerciants i Artesans (UDCA). L'articulà Pierre Poujade (1920-2003), un llibreter i paperer de Saint-Ceré (Lot) anomenat Poujadolf pels rivals. Emergí el juliol de 1953 del rebuig al control fiscal per part d'un comitè de comerciants de la vila, que creà la UDCA com "un grup apolític de contribuents enrabiats". El 1954 Poujade manifestà una desvinculació explícita de tota ideologia: "Nosaltres [...] no estem per la política, estem pel bistec".
El moviment, definit com "un feixisme elemental, groller i primitiu" pel politòleg Maurice Duverger, aconseguí als comicis del 1956 l'11,6% dels vots (2.600.000 vots) i 51 escons. Un d'ells fou per a Jean-Marie Le Pen, que amb 28 anys esdevingué el diputat més jove del país. En el seu moment àlgid, la UDCA desenvolupà unions sectorials (joventut, treballadors, professionals liberals, agricultors), una escola de quadres i un centre d'estudis. El 1957 Poujade pactà amb Henri Dorgères, antic líder del "feixisme verd" d'entreguerres (anomenat així per les camises verdes dels seguidors). Però l'èxit fou fugisser: 30 diputats de la UDCA s'uniren a les files gaullistes el 1958 i a les eleccions d'aquell any restà extraparlamentària.
En general, el poujadisme fou un reflex protestatari de les classes mitjanes, especialment d'artesans, petits comerciants i propietaris d'explotacions agrícoles amb beneficis modestos davant dels canvis socials i econòmics de la postguerra i l'augment de la pressió fiscal deguda a les guerres colonials. El cantó on es troba Saint-Ceré fou un bon mirall de la crisi: en un segle passà de 12.000 a 7.000 habitants, però la xifra de comerciants no varià i hagueren d'enfrontar-se a mètodes nous de distribució comercial massiva (grans magatzems i venda per correu). La depressió de la viticultura del Migdia facilità la implantació de la Unió de Defensa dels Comerciants i Artensans al món rural i la crisi de la mineria a l'obrer.
Una cruïlla històrica
En suma, qualunquisme i poujadisme s'ubiquen a cavall del passat i del present. Ambdós contenen, tot i que formulats de manera primària, els elements que en gran mesura caracteritzaran primer la ultradreta postindustrial i després el gruix del discurs populista: l'afany de mobilitzar al "poble sa" contra les elits i la capitalització del malestar econòmic i de l'agressivitat dels "de baix" contra "els de dalt".
Amb un llenguatge matusser i directe encarnaren una cultura "antipolítica", malfiada dels polítics professionals i que qüestionà la representativitat del sistema parlamentari. Giannini i Poujade, doncs, acabdillaren moviments que contenien el llevat del populisme actual: l'" Abbaso tutti " de Giannini ressona avui arreu d'Europa, tot i que molts pocs es recorden de l'autor.