El serial de la potencial fusió del BBVA amb el Banc Sabadell està acompanyant els darrers dies de campanya electoral. Des de fora, s’observen dues posicions sense marge de maniobra: un fa una oferta dient que no es pot moure ni un mil·límetre, i l’altre la rebutja per considerar-la insuficient. Ara, l’opa hostil deixa la decisió en mans dels accionistes i no del consell d’administració, i la fragmentació actual de l’accionariat del Banc Sabadell no situa l’entitat en la millor posició.
Si d’alguna cosa sap el sistema bancari espanyol és d’adquisicions, fusions i absorcions. El 2009 hi havia 55 entitats, entre bancs i caixes; ara, en ple 2024, les caixes són història i queden 10 grans bancs (9 si l’opa tira endavant). Encara que el resultat final és el mateix, aquestes operacions es poden produir sota diferents condicions. Algunes s’han generat sota gran necessitat davant crisis financeres, com quan el Banc de Santander va comprar el Banco Popular per 1 euro. Es tractava d’operacions incentivades pel govern de torn, plantejades com a millor opció abans d’un rescat amb diner públic. Quan hi ha un interès clar per ambdues organitzacions, les operacions són amistoses. I, per últim, tenim les opes hostils com l’actual. Les operacions hostils són complexes, requereixen molts recursos per part de l’empresa que es postula com a compradora i, de fet, no n’hi ha hagut cap d’exitosa en el sistema bancari espanyol.
Durant aquests dies, també s’està posant molt èmfasi en la reacció dels mercats. En el cas del BBVA, les accions van baixar quan es va fer l’oferta i van tornar a pujar un cop es va saber que l’havien rebutjat. Per a aquesta entitat, això era un argument que no convenia presentar cap altra oferta a l’alça. En canvi, per al Banc Sabadell, els moviments de les seves accions van anar en direcció contrària. Aquests són els moviments habituals d’aquestes operacions: l’entitat compradora afronta més costos a curt termini i els venedors obtenen beneficis per sobre de mercat. El valor de les accions simplement reflecteix això.
Aquesta operació tan agressiva en un any en què els beneficis bancaris han trencat records pot semblar estranya, però hi ha possibles explicacions. En primer lloc, sonen campanes que els propers mesos els tipus d’interès començaran a baixar, fins i tot abans a Europa que als Estats Units. Per tant, aquests beneficis s’aniran reduint. En segon lloc, el sistema bancari a Europa està completament saturat i les entitats només poden créixer atraient els clients de la competència o menjant-se-la amb operacions com aquesta que permeten generar economies d’escala i reduir costos. Tant se val el que es digui ara, la fusió BBVA - Banc Sabadell implicaria tancament d’oficines i reducció de personal. La manca d’oficines bancàries en pobles o la pobra atenció financera a la gent gran quedaran com problemes socials que caldrà resoldre amb polítiques públiques perquè Espanya, encara ara, és el segon país amb més oficines per habitant a Europa, només per darrere de França. I això és un indicador clar de quina serà la direcció els propers anys.
L’altre grup d’interès important són els clients i la concentració de mercat en només tres grans bancs. En el sector bancari, menys competència implica pitjors serveis. En cas que l’opa tiri endavant, caldrà confiar que el regulador, en aquest cas la CNMV, determinarà com queda afectada la competència, i si es podria fusionar tota l’entitat o bé hi ha alguna part que hauria de quedar-ne fora i vendre’s a un tercer. Normalment, aquesta intervenció pública no es produeix fins que l’operació pot tirar endavant, però atesa la importància d'aquesta operació, el govern d’Espanya ja s’hi ha pronunciat en contra.
I, per acabar, encara que ara tingui la seu a València, la història i l’arrelament a Catalunya del Banc Sabadell és indiscutible, i pensar que en algun moment pot deixar de ser catalana fa la sensació d’una gran pèrdua, de quedar-nos una mica més desemparats. És per aquest motiu que sempre s’ha especulat amb la unió del Banc de Sabadell amb Unicaja: dues entitats que podrien treballar juntes però continuar arrelades cadascuna al seu territori. L'equilibri territorial és important. És precisament aquesta sensació de territorialitat, però a nivell nacional, la que està impedint que s’avanci més fermament cap a una unió financera a escala europea mitjançant fusions d’entitats de diferents països: els bancs encara són massa importants per tenir-los lluny o fora de control.
