Primera (i nova) història d’Esther

Primera (i nova) història d’Esther
i Marta Macias
11/06/2015
4 min

La pobresa no és genètica però s’hereta. És per això, precisament per això, que la cooperació al desenvolupament ha de buscar les causes de les desigualtats. I la pobresa no és una causa, és un resultat. Són les desigualtats les que atempten contra els drets. I la pitjor desigualtat és la de gènere. No podem confondre igualtat amb dret.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’Esther té 13 anys i la biologia diu que podria ser mare. Té les forces intactes i és llesta. L’Esther, però, sap que no escollirà marit i tindrà tants fills com vulguin els déus. Deixarà l’escola secundària i el seu marit tindrà més dones però, amb sort, no li encomanarà cap malaltia a ella ni als seus fills. A l’Esther li van tallar els llavis genitals de petita i encara li cou.

Quan el sector de la cooperació catalana va validar la nova política de cooperació al desenvolupament en clau de gènere, un expert va escriure: “Sembla més un pla de cooperació d’una ONG que no pas del govern”. És la millor crítica que ha rebut. Perquè la cooperació al desenvolupament -sobretot la pública, la que fem amb els diners de tota la societat-és més que solidaritat, és un dret que no pot oblidar ni invisibilitzar més de la meitat de la població mundial.

L’Esther ja té dos fills. La mare del seu marit, el Felip, ha mort de malària i l’Esther s’ha fet càrrec d’ell i de tots els seus germans. A l’Esther li toca treballar la terra i pensa que té sort perquè té aliments. Justos. Pocs. Però en té. Ni somnia a arribar al mercat més proper, que és només a 30 quilòmetres, perquè no té ningú per deixar-li la mainada ni tindria diners per comprar-hi res. L’Esther està convençuda que algunes coses no les fa prou bé perquè de nit, segons com surt la lluna, li plouen els clatellots del seu marit.

Segur que coincidim si dic que el colonialisme va ser una violació sistemàtica dels drets humans individuals i col·lectius, que el racisme oprimeix i maltracta, que la xenofòbia sotmet i genera odi, que les dictadures maten amb impunitat. No sé si coincidim si dic que per sobre d’aquests sistemes opressius n’hi ha un de més pervers: el sistema patriarcal. Un sistema avalat i respectat per la pràctica totalitat de les societats del nostre planeta, a través dels homes -i també de les dones- amb l’ajuda de les lleis.

L’Esther ja té tres fills. La mutilació genital que va patir de petita i un part en condicions precàries li han provocat que no pugui controlar els esfínters. L’Esther ha sigut abandonada pel seu marit i viu sola perquè la seva olor molesta. Ara és la petita Laia, germana del Felip, qui li porta aigua i qui té cura dels seus fills. Amb 18 anys és una jove vella amb poca terra per llaurar. L’Anna, la nova dona del seu marit, de 14 anys, treballa el seu tros i l’arracona.

El sistema patriarcal és opressiu i repressor; és violent i és dictatorial, però és el sistema que ha sobreviscut malgrat les revolucions polítiques, socials i econòmiques dels darrers dos segles. Ha sobreviscut a guerres mundials i a guerres civils, i forma part impúdicament de tots els sistemes democràtics. El patriarcat té una cuirassa que el blinda i el protegeix en forma de cultura i de tradició i en molts casos les lleis no volen, no saben ni poden aturar les seves pràctiques. El sistema patriarcal no respecta els drets humans i els viola, té especial virulència amb els drets de les dones i, en conseqüència, afecta també la infància. Es menja el futur i es perpetua.

L’Esther ha sentit a parlar que a la capital la poden curar. Demana ajuda al Felip i marxa a la ciutat perquè l’operin. La ciutat és l’infern i ella és més invisible que mai. Sap que passaran molts mesos abans que l’operin i es deixa morir en un racó mentre espera. Queden els seus fills i serà l’Anna qui els farà de mare.

La Declaració Universal dels Drets Humans va ignorar el gènere i aquells drets que són intrínsecs a les dones: els drets sexuals, els drets reproductius. És per això que fins a la Convenció de les Nacions Unides sobre l’Eliminació de Tota Forma de Discriminació Contra la Dona (CEDAW), de l’any 1979, no es consideren els drets humans de les dones. En les cooperacions més avançades es treballa amb l’enfocament basat en drets humans. Els antics beneficiaris -les Esthers!- són ara titulars de drets; cal identificar els titulars d’obligacions (els estats) i els titulars de les responsabilitats (empreses, ONG, mitjans de comunicació...).

La cooperació, doncs, no pot perpetuar les desigualtats ni ser còmplice amb el patriarcat. Avui la cooperació catalana defensa un enfocament basat en drets humans incorporant-hi els drets humans de les dones i prenent una mirada feminista. Una cooperació que atura les inèrcies, fa una anàlisi acurada de les desigualtats i mira d’identificar quines són les seves causes. Una proposta, diuen, que s’assembla més a la d’una ONG que no pas a la d’un govern. Anem bé, doncs.

El Joan, el Pere i la Júlia, fills i filla de l’Esther, aniran a l’escola secundària. La Júlia estudiarà i cap mestre ni company abusarà d’ella. Es casarà si vol, la seva vulva no serà mutilada i tindrà un ofici. Coneixerà altres dones i homes lliures, i junts avançaran.

La cooperació catalana és pionera incorporant l’enfocament de gènere i ho farà malgrat els masclismes i les resistències. Que hi són. Aquí. Ara. A casa nostra. Amagats entre les entitats, les administracions, les lleis, la cultura i la tradició. I ho farem per l’Esther, per les nenes de Nigèria, per les dones que pateixen violències, per les que no han pogut estudiar, per les que no tenen cap opció econòmica, per les que són mutilades, per les que són forçades en matrimoni, per les que han estat venudes, per les que són prostituïdes, per les que són cremades, per les que són violades, per les que pateixen pel sol fet d’haver nascut dones.

Ho farem per elles i per nosaltres.

stats