Quatre anys més tard del dia que ho va canviar tot, el nacionalisme espanyol d'estat (aquell que coneixem com a deep state, i el que no és tan deep també) té en aparença –però només en aparença– motius per sentir-se raonablement satisfet. Les institucions europees i la comunitat internacional estan al costat de l'Espanya constitucional i de la seva integritat territorial, i l'opinió que una part substantiva de la ciutadania espanyola té sobre l'independentisme català és fins i tot més dolenta que la que tenen del terrorisme d'ETA (i els que no arriben tan lluny fan, en qualsevol cas, una valoració profundament negativa de l'independentisme). La partida que sí que ha perdut en bona mesura l'estat espanyol és la de la seva imatge davant de l'opinió pública internacional: de ser un país que havia tirat endavant el miracle de la Transició, que li havia permès passar de ser una dictadura autàrquica a comptar-se entre les democràcies europees, ha tornat a guanyar-se una antipàtica fama de país autoritari, o quasi autoritari, en què la discrepància ideològica és perseguida i la justícia és poc fiable. Però aquesta és una imatge que es projecta sobretot a fora; a l'interior –que és el que li interessa al nacionalisme espanyol– tots els poders de l'Estat i els principals mitjans de comunicació treballen, de forma solidària i incansable, perquè no es divulgui. En gran mesura ho aconsegueixen.
L'independentisme català era, fa quatre anys, una força transformadora, plenament sintonitzada amb la idea de l'exigència democràtica i la reivindicació dels drets civils i les llibertats ciutadanes. Ara és un espai polític romput entre tres forces que no aturen de fer crides a la unitat mentre fan tot el possible per trencar-la, amb uns dirigents –i uns seguidors– que han arribat a dur les divergències estratègiques fins a la tírria personal. Però hi ha una cosa certa: l'independentisme de fa quatre anys era un moviment il·lusionant, que obria (amb més o menys encert sobre la possibilitat de dur-les a bon port, però aquesta és una altra qüestió) expectatives inèdites sobre el panorama polític al sud d'Europa. Això és important, perquè, passat l'actual atzucac –que acabarà passant–, l'independentisme català pot tornar a trobar aquest punt òptim que el torni a situar com un revulsiu amb capacitat de canviar un sistema polític (el del 78) que es desploma sota el pes de la seva pròpia corrupció, ara com ara representada abans que ningú per la Corona i els caps d'estat (pare i fill) que l'han ostentada.
El nacionalisme espanyol d'estat, en contraposició, és qualsevol cosa menys una idea capaç de generar il·lusió. Pot pensar que ha guanyat de moment la partida, però és una ideologia (i un sistema de poder) que no mira al futur, només al passat, i a un passat ben poc gloriós, del qual tothom ara ja en comença a saber unes interioritats que deixen tot el muntatge al descobert. Una vegada més allò de Gramsci: el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer. Però també això arriba que passa.
