Primer de Maig a Lisboa

Potser el lector més atent ha vist passar, fugisserament, imatges de les manifestacions del Primer de Maig a Lisboa. Les imatges cridaven l’atenció perquè els manifestants guardaven la distància de seguretat, i el resultat era la típica fotografia que agrada a les agències internacionals. El lector atent, tanmateix, no deu haver pogut veure la mateixa imatge de Barcelona, ni d’altres ciutats de l’Estat. I no les ha pogut veure perquè el ministeri de l’Interior, primer; els Tribunals Superiors de diverses comunitats autònomes, després, i el Tribunal Constitucional, en darrera instància, ho han prohibit. Sota l’estat d’alarma -han dictaminat els tribunals- la Constitució empara la limitació dels drets fonamentals de reunió i manifestació. I -deien els jutges i magistrats- entre el dret a la vida i el dret de manifestació, preval el primer.

Potser la posició del govern espanyol, i dels jutges i magistrats, és raonable. En temps de pandèmia les concentracions humanes són especialment delicades, i, després de setmanes de confinament, convocar una manifestació no sembla la millor idea. Tanmateix, aquest és un cas que mereix una mica més de reflexió crítica. Perquè una cosa és pensar que la convocatòria de manifestacions, en aquests moments, no és apropiada, i una altra cosa, ben diferent, és prohibir-les sense condicions. El salt que hi ha entre la discrepància amb la convocatòria i la prohibició cal mesurar-lo molt bé.

La prohibició encara cridava més l’atenció el mateix dia en què les autoritats madrilenyes van organitzar una festa de cloenda de l’hospital d’Ifema en què es veien aglomeracions sense cap cura per les normes de distància física.

El que més destaca de tot l’episodi, potser més i tot que la prohibició en si, és l’absència de debat públic i de veus crítiques. La protesta juga un paper fonamental en la democràcia, i prohibir-la hauria de ser un últim recurs. Com la majoria de drets, no pot ser il·limitat. Si el dret a la protesta entra en conflicte amb altres drets fonamentals, llavors és raonable discutir-ne els límits, i buscar fórmules per garantir-ne la compatibilitat. Com es va fer a Portugal. Però prohibir-lo sense més, i que això no hagi generat un debat públic, és un símptoma preocupant de mala salut democràtica.

Potser no ens hauria de sorprendre. Al capdavall, és a Espanya on hi ha dos presos polítics (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) per haver organitzat una protesta contra una actuació policial el 20 de setembre de 2017. La condemna dels Jordis, de fet, estableix un precedent molt preocupant, i atorga un marge d’arbitrarietat molt gran per limitar el dret a la protesta.

La pregunta rellevant, tanmateix, és per què a Lisboa s’hi ha pogut celebrar (amb distància física) una manifestació del Primer de Maig i, en canvi, a Barcelona ha estat prohibida. El professor Robert Fishman, de la Universidad CarlosIII de Madrid, en un llibre recent ( Democratic practice. Origins of the iberian divide in political inclusion. Oxford University Press, 2019) en dona, possiblement, algunes claus explicatives.

Fishman argumenta que a la península Ibèrica hi ha una divisòria molt important en la manera com es practica la democràcia, molt més inclusiva a Portugal que no a Espanya. Un dels símptomes d’aquesta diferència entre les dues democràcies és en el paper que hi té la protesta. En tots dos estats les protestes al carrer són, comparativament, molt freqüents. En canvi, mentre que a Portugal s’entenen com un complement a la política formal, a Espanya són dues esferes totalment separades i rarament els polítics atenen les reivindicacions del carrer. Tret de quan les organitzen ells mateixos, esclar. Per això, per exemple, és habitual que a Lisboa les manifestacions acabin a les escales de l’edifici del Parlament i, sovint, amb l’entrada d’una delegació de manifestants per ser rebuts pels grups. A l’estat espanyol, en canvi, la Constitució prohibeix que les manifestacions presentin peticions a les càmeres parlamentàries (article 77). De fet, casos com les protestes de Rodea el Congreso de 2012 o, a Catalunya, la d’Aturem el Parlament de 2011 van acabar amb forta repressió policial i, en el cas català, amb condemnes de presó per delictes contra les institucions de l’Estat.

Fishman situa l’origen d’aquesta diferència en el tractament de les protestes als dos països en la naturalesa tan diferent de les seves transicions a la democràcia, marcada per la ruptura en el cas portuguès, i per la transacció amb els elements reformistes del règim en el cas espanyol. Fa l’efecte que és una qüestió que, si més no, mereixeria una mica més de debat. Si no, la factura democràtica d’aquesta pandèmia serà més gran del que pot semblar.