Al Primavera Sound hi vaig cada any només per veure-m’hi altre cop. Com per saludar-me a mi mateix, ei, Roger. Com una pregària anual molt íntima. Com conservar un braç petit, un braç que no creix, que no té cap funció però és meu de tota la vida. Un braç relíquia. Tinc un braç molt petit i és el Primavera Sound. No. Hi vaig perquè, seguint el cicle de les estacions, el meu programa hormonal m’obliga a pondre aquest ou. I perquè per a mi és el millor lloc per estar sol. Sempre hi vaig sol. No hi vaig per la música. I menys per la festa. Només vull ser-hi. Hi vaig pel gust de saber que de fons toquen Arcade Fire, però només com un fons desenfocat.
Hi vaig com qui va a la fira de bestiar i no hi va a comprar un vedell. M’agrada saber que passen coses al voltant meu de gran envergadura musical i no cal escoltar-les. Em produeix un confort molt mediocre però molt confortable. Hi vaig per caminar, per aquest esport de jubilat. Hi vaig per haver-hi estat. Sentiria més el dolor de no anar-hi que el plaer de ser-hi, i em fa més feliç que s’acabi que no pas que comenci. No hi vaig tant per mi com per Déu, per l’inefable. Per la processó de Corpus, per repetir un ritual d’adoració a una cultura musical… Però no hi vaig ni tan sols per mi, per disfrutar. Hi vaig per alguna tercera via borrosa. Per veure gent passar-s’ho bé. No per passar-m’ho bé. Per veure gent realment cascada que van ser joves i encara s’hi creuen, quan tothom sap que sentir-se jove és de vell. Per sentir molt de lluny Mishima. Per sentir el plaer de la barra lliure musical, all you can eat i no menjar res. Per cansar-me d’una cosa que m’agrada molt. Hi vaig com aquests senyors que van al Palau perquè diuen “Soc fan d’en Raimon” i fa uns trenta anys que no n’escolten cap cançó, però encara en són fans. Ens creem un personatge i hem d’estar a l’altura. Tota la vida. Cansa ser un mateix. Però sé que faré el mateix amb setanta anys i cadira de rodes, perquè estaré destrossat, ho noto, la vida no la porto bé.