Prima

De les subprime a les primes de risc, passant per les que han cobrat alts directius després de deixar bancs en fallida, poques paraules estan tan lligades a l'actual crisi. Totes tres són filles de la cobdícia i han portat milions a la misèria.

Les primeres, les subprime, eren hipoteques que encolomaven als desgraciats. Com que el banc sabia que eren insolvents, en lletra petita fixava interessos altíssims que es disparaven al cap d'un temps. Per tant, si pagaven, ganga i, si no, es quedaven una casa que ja valia més.

Per no arriscar tant, ho van escampar per tot el món empaquetat en atractius hedge funds que agències de ràting subornades guarnien amb llacets.

Les segones primes han permès que uns delinqüents, aprofitant la salvatge desregulació de l'economia, es fessin multimilionaris després d'haver-nos empobrit a tots obligant els estats a omplir l'esvoranc que ells van obrir.

Les terceres, les de risc, són la recompensa que exigeix l'inversor per assumir un risc addicional i posen l'euro contra les cordes fent insostenible el deute de Grècia o Itàlia.

Igual que les altres, responen a la lògica implacablement insolidària del mercat: al ric li deixa els diners gairebé regalats; al pobre li apuja els interessos fins a arruïnar-lo.

Però són, sobretot, la millor prova que l'última paraula no la té el poble ni els seus representants. El més humiliant per als italians no és haver votat tants anys Berlusconi: és que ni tan sols l'han pogut fer fora. El fa fora la prima.