La Preysler, Pablo Motos i l’olor de naftalina

Després de vint anys sense trepitjar un plató Isabel Preysler visitava El hormiguero. La capacitat de persuadir famosos d’aquest programa és tan extraordinària com sospitosa. Rècord d’audiència de l’espai. A Espanya va arribar a congregar fins a sis milions d’espectadors mirant aquesta tonteria. A Catalunya, acabat el TN, la majoria d’espectadors també van optar per mirar-ho. Per primera vegada el presentador cedia la seva cadira. La Preysler només volia ensenyar el seu costat bo, que és el dret. La dona, una delicada figureta de porcellana xinesa, somreia discretament amb el seu posat de geisha veterana. Es mou amb la lentitud d’una animació de baix pressupost. L’entrevista era una evident operació de màrqueting. Pablo Motos tenia sobre la taula una col·lecció de cosmètics que porten el nom de la distingida senyora. Ell n’hi feia propaganda més enllà del que requereix un anunci: volia satisfer-la. S’untava la cara amb crema i li preguntava si ho feia bé. Ho feia malament expressament, fent gala de la seva particular masculinitat i amb la seducció barata de qui se la vol ficar a la butxaca. Motos continua amb els seus estereotips caducs i passats de moda: “ Las mujeres sois... ”, “ Todas las madres cuando hacéis... ”, “ Vosotras siempre decís... ” Considera que totes les dones són iguals i fan el mateix. Motos volia demostrar que la Preysler és una dona normal. Ella li somriu les gràcies tranquil·la: tot està pactat. Ho delaten durant la conversa. Motos, fanfarronejant, explica que va anar a dinar a casa seva per parlar de l’entrevista. És pilota i servil. Li lloa la bellesa, la intel·ligència, la decoració de casa i el servei. Ho fa amb el fals orgull del súbdit apocat: “ ¿Quizá fui maleducado cogiendo un trozo de pastel tan grande? ” Ella, experimentada amfitriona, hi resta importància. De fet, la Preysler fa gala de menjar molt amb les amigues. “ Perritos calientes ”, diu que menja un cop a la setmana. Però esmorza cada dia uns “ smoothies ” de sis verdures i dues fruites. Els hi deu preparar l’Ambrosio, esclar. Motos li explica que des que es pren unes píndoles de bolets japonesos ja no té mocs i li recomana que també les consumeixi. La Preysler esbossa un somriure apergaminat. El hormiguero, sota la disfressa de xou familiar, perpetua converses amb olor de naftalina i sublima la dona objecte. El millor va arribar al final. Van ajuntar múltiples quadres per obsequiar-la amb una imatge gegant final. “¿No ves el rostro de una mujer? ”, li pregunta ell. “ ¡Ah sí! ¿Es una china, no?”, respon ella, confosa. “ Bueno, eres tú ”.