«I que hagin de controlar si controlen els seus controladors»
Bertolt Brecht
"Qui jutja els jutges?", com a dilema, opera com una continuïtat ininterrompuda de l’eterna pregunta irresolta sobre "qui vigila el vigilant?" La pregunta és alhora tot un debat, una requisitòria sencera i un forat negre sense fons que tot s’ho engoleix –i com més puges en l’escalafó judicial, més davalla–. Mentrestant, si sabem que aquest dimarts, la junta de fiscals del Tribunal Suprem debatrà kafkianament sobre independentisme i terrorisme amb les espases en alt. Serà un debat, en desigualtat d’armes, sobre l’acceptació inquisitorial o la refutació democràtica d’un acte de fe. És a dir, decidir i prejutjar sense necessitat de basar-se ni en la raó ni en l’experiència. Decidir sobre la pretesa natura, misteri i intencionalitat terrorista d’unes mobilitzacions socials on no concorre cap fet terrorista ni una sola organització criminal, sinó l’exercici d’un dret tan fonamental com el dret de protesta. La litúrgia de l’acte de fe del Tribunal del Sant Ofici de la Santa Inquisició consistia, com saben, en un sermó –les acusacions judicials–, una professió de fe col·lectiva –el trinomi tricornial de la trama jurídica-mediàtica-política– i una processó religiosa pels carrers –les manifestacions convocades per PP i Vox denunciant "el pur terror i el pur feixisme", segons Feijóo. Un home sense atributs que torna a acreditar una ignorància superlativa sobre què és terror i què és feixisme –i què és terror feixista– i que banalitza brutament totes dues coses i insulta i menysté brutalment totes les persones que les han patides.
També és sabut que tot acte de fe acabava, inevitablement, en execució i linxament. Val la pena recordar-ho. Perquè sostenir, a hores d'ara, que l’independentisme català és terrorisme –i no dir-ho des de la barra d’un bar a les tres de la matinada, sinó escriure-ho des de la butaca del jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiència Nacional– és alhora, molt més que indiciàriament, una bestiesa ètica, un torcebraç polític i una prevaricació jurídica. Febrada i febrerada judicial, caldrà dir que el passat sempre descodifica el present –i embruteix o aclareix el futur– i que la pregunta sobre qui jutja els jutjadors quan la natura del delicte és d’estat té respostes crues i dures. Em remeto a un altre febrer, el de 2003, per provar d’esbossar-ho. 20 de febrer de 2003. És a dir, quan el trinomi tricornial –determinats mitjans, determinats polítics i sempre els saberuts informes del Duc d’Ahumada– va tancar impunement el diari Egunkaria –tancar un diari, insistim-hi, al segle XXI enmig de la suposada democràcia plena, plena de forats negres.
Molts anys després –i en les tres paraules, avís a navegants, hi rau tot: "molts anys després"– tots els processats acusats falsament de terrorisme foren categòricament absolts. La sentència –de la mateixa Audiència Nacional– era inusualment dura set anys després: reblava que no hi havia cap habilitació constitucional directa per al tancament i donava plena versemblança a les denúncies per tortures formulades pels acusats. Nou anys després –"nou anys després", el temps és el càstig també– el TEDH va donar la raó a Martxelo Otamendi, director del diari, i va condemnar el Regne d’Espanya per no investigar el pou sense fons del seu dolor inacabat –inacabat perquè la impunitat perdura encara–. Entesos. Qui va tancar el diari? El jutge Juan del Olmo –el mateix que va segrestar El Jueves per aquella portada escassament monàrquica–. Mai li va passar res. Res de res. En realitat, qui va impulsar el tancament del diari equiparant terrorisme i periodisme? Els informes de la Guàrdia Civil. Qui els va torturar? Agents d’unitats especials d’aquell cos. Però mai cap agent va ser apartat, remogut, expulsat o inhabilitat –ni tan sols investigat– per tancar un diari inconstitucionalment, segons sentència ferma, a còpia de tortures. Avui el fet és el mateix i els fotuts els mateixos, diria Ovidi Montllor. I no: no hi ha bones vistes de cara al futur. La pregunta democràtica continua oberta en canal i sense resposta: què s’ha de fer democràticament davant jutges que, en comptes de defensar el dret, el violen, el violenten, el grapegen i el capgiren.
Més memòria atrotinada. Un dia Pérez Rubalcaba –tot veient que el retorn legal de l’esquerra abertzale era ja inevitable– va venir a dir que, ja que havien d’arribar, que arribessin com més tard millor i, sobretot, en les pitjors condicions possibles i més afeblits que mai. L’home d’estat del PSOE per antonomàsia –que abans era Estat que PSOE; que era el delegat de l’Estat al PSOE– també va advertir premonitòriament que per vèncer l’independentisme català caldria retorçar l’estat de dret. D'allà venim i aquí estem. Al capdavall, la història del Procés s’escriurà també escrivint la intrahistòria dels jutges –jutges correu, en l’argot repressiu, que fan el que l’Estat profund els hi mana– que van prendre les rengles polítiques de l’Estat –sense passar per cap urna– enmig de la major crisi viscuda des del final de la dictadura. No s’oblidin d’aquella carta de Carlos Lesmes, com a president del CGPJ, acomiadant-se del jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer, instructor de la macrocausa primera contra el Procés des del jutjat 13 de Barcelona: "cambiaste el rumbo de la historia de nuestro país". Podríem dissertar a bastament sobre quina opinió ens mereix el jutge Aguirre i uns interrogatoris surrealistes i subrealistes que esparverarien alhora Berlanga, Valle-Inclán i Pérez Galdós –però qui vulgui saber què en pensa la mateixa judicatura, només hauria de parar bé l'orella–. També oblidem amb facilitat que la jutgessa Carmen Lamela, que va ser qui va arrencar la deriva empresonant els Jordis i que, després, va ser premiada amb plaça al Suprem. I així tot. Ells mai fallen. L’horror d’estat sempre és puntual.
Sia com sigui, la llarga batalla judicial per l’assoliment de l’amnistia –ells fixen les regles de la durada, en això estan, en allargar el sofriment com els plau– és la continuïtat del conflicte polític per altres mitjans, des de l'hibris d’una alta judicatura que vol fer de poder legislatiu –quan l'única opció democràtica disponible que tenen és presentar-se a les eleccions–. Mentre això no passi, a l’hora de cercar el nom exacte de les coses, el que passa és que la prevaricació d’estat treu el cap. Afegint que curiosament és més clara la definició etimològica del concepte en la RAE que en la Gran enciclopèdia catalana. La definició castellana diu que prevaricació és el delicte consistent en el fet que una autoritat, un jutge o un funcionari dicti una resolució sabent, a gratcient, que és injusta. La definició catalana parla de "delicte propi del qui manca a l’obligació del càrrec que exerceix, desviació dels propis deures professionals d’estat". Totes dues, però, valen i es complementen per saber on som i entendre el que ens passa. Però aleshores, com es combat la prevaricació d’estat que pretén dilatar-se en els temps incidint políticament? Savi serà, parafrasejant Brecht, qui tombi aquests plans. Només qui ho faci, recordava el dramaturg alemany, ens salvarà.
