Lligar per internet si ets dona i negra
Les aplicacions de cites (com Tinder, Grindr, OkCupid, Bumble, etc.) s'han multiplicat en els últims anys per la creixent demanda provocada pels canvis socials en la manera d’organitzar el nostre temps i de relacionar-nos.
Confesso que jo no en soc gaire fan, però al llarg de la meva vida n'he fet ús alguns cops, la qual cosa m'ha portat a pensar que no són, ni de bon tros, espais tan segurs com pot semblar perquè la manera de relacionar-nos sexoafectivament no escapa a les estructures sistèmiques del nostre món.
El sistema capitalista està imprès sobre els nostres cossos i sobre les relacions humanes. És un fet evident. En aquestes apps, fem swipe left i swipe right (per indicar si ens agrada o no el perfil d'algú) compulsivament a la recerca d'un match que ens doni un esclat de dopamina i ens reconforti una mica, per no sentir-nos tan sols en un món cada vegada més individualista –tot i estar més connectats que mai–. El que és personal és polític i, com a la vida real, el món virtual –i les aplicacions de cites– no està exempt de ser un espai que reprodueix les violències i els rols de poder estructurals. De la mateixa manera que l'espai públic és un lloc segur o hostil segons els privilegis que ostentis, rere la pantalla també passa.
Per tant, les opressions a les quals t'enfrontes en el teu dia a dia també hi seran presents, però multiplicades exponencialment. I això no és fàcil de saber gestionar i et pot passar factura. Les dinàmiques que s'hi poden succeir a vegades poden ser molt perverses. No només parlo del ghosting, que denota una manca de responsabilitat afectiva brutal, sinó de quelcom encara més profund.
El capital sexual/social que tens juga un paper molt important en tot això. Personalment, com a dona i dona negra ho he patit més d'un cop. A vegades és molt subtil. Una presumpció errònia sobre el meu origen o la hipersexualització constant fan que les aplicacions de lligar no siguin, a priori, un lloc gaire amable. Ho noto quan em posiciono una mica a la defensiva, com preparada per tenir una resposta punyent en resposta a comentaris racistes o masclistes (confessaré que em costa l’autocontrol davant de situacions com aquestes). I arriba un punt que cansa estar tota l’estona amb el matxet a la mà. Però no és una cosa que em passi a mi individualment, sinó que és el resultat de les dinàmiques socials i polítiques existents.
Ja hi ha estudis que alerten de l'afectació negativa que les aplicacions per lligar tenen en la nostra salut mental. Jo sempre penso que per fer ús de les aplicacions de lligar s'ha de tenir una autoestima molt ben treballada i tenir una salut mental forta perquè si no pots acabar molt malament. Enfrontar-te al rebuig no és gens fàcil, però si a sobre has de bregar amb dinàmiques de discriminació encara ho serà menys.
I algú podria pensar: "Doncs si tan malament et sents, què fas a Tinder?"
La solució no és que les dones i les dissidències marxem de les aplicacions, sinó que evidenciem el que hi passa i les dinàmiques que s'hi creen i no normalitzem el que no és normal. El que no està bé que passi a la vida real tampoc ha de passar al món virtual.
