El preu de la irresponsabilitat

La relativa sequera informativa de l’estiu, amb l’alentiment de la vida política i econòmica, afavoreix que les notícies sobre el fet divers ocupin uns temps i uns espais als mitjans molt superiors que els de la resta de l’any. No dic pas que no s’hagi d’informar dels grans i petits incendis, dels ofegats a les platges o dels accidents a les carreteres. Parlo de proporcions i sobretot de la manera com els mitjans els solen tractar, reflectint –i reforçant– el que en podríem dir un estat d’ànim col·lectiu que dilueix les responsabilitats individuals a favor d’accentuar les col·lectives.

I és que, tot i que les causes immediates d’aquestes desgràcies solen ser conseqüència de comportaments individuals, és a dir, de conductes irresponsables, la resposta habitual és la de carregar la culpa en suposades responsabilitats col·lectives, molt particularment en les de l’administració pública. ¿Que un piròman ha encès un foc? És que hi ha poques dotacions de bombers i no es fan polítiques de gestió forestal. ¿Que hi ha hagut ofegats a la piscina o a mar? Hi hauria d’haver més socorristes, més ben formats i més ben pagats. ¿Que hi ha hagut un accident mortal a la carretera? S’ha de millorar la senyalització i imposar una reducció de la velocitat a tothom.

I sí: òbviament cal tenir més bones dotacions per a la vigilància forestal i de bombers i, indubtablement, és urgent una gestió dels boscos adequada als temps actuals. I necessitem que els socorristes estiguin ben formats. I és exigible tenir bones carreteres ben senyalitzades. Però, llavors, ¿on queda el lloc de la responsabilitat individual, que ha estat la causa immediata d’aquests drames? ¿Fins a quin punt es pot demanar a l’administració pública que pugui preveure tots els comportaments individuals irresponsables? ¿I és segur que aquestes mesures globals seran eficaces en els casos particulars? ¿És possible aturar els piròmans, evitar que algú es banyi tot i els avisos de mala mar o impedir la conducció sota els efectes de les drogues o pendents del mòbil?

És correcte que la informació documenti contextualitzi aquestes tragèdies. Per exemple, comparant-les amb les xifres d’anys anteriors. I s’entén que busqui l’opinió d’una organització experta per oferir-ne una visió més completa. Ara bé, la immediatesa informativa fa que l’entès no pugui referir-se a les causes d’un cas del qual només se’n coneixen les conseqüències i, per tant, no podrà fer altrament que generalitzar sobre el fenomen en qüestió. I, encara més, és lògic que l’organització consideri l’afer des dels interessos legítims que defensa: exigir més dotacions de bombers, més bones polítiques forestals, socorristes més ben pagats o més protecció per als ciclistes.

També s’entén, i ha de ser així, que el periodista sigui prudent a l’hora d’assenyalar responsabilitats individuals que en molts casos poden acabar en processos judicials. O que per raons de correcció política ometi dades personals que podrien alimentar prejudicis negatius contra determinats col·lectius. Però el risc d’una informació que derivi totes les responsabilitats al paper de l’administració és que s’afavoreix una perspectiva sistemàticament desconfiada cap als poders públics mentre emmascara la gravetat de la responsabilitat individual.

Al final, sempre s’acaba exigint una més gran intervenció previsora i protectora de l’administració pública. Però, ¿fins on estem disposats a pagar per compensar la irresponsabilitat individual, i no només amb impostos, sinó amb més controls? Menystenir el paper de la responsabilitat individual també porta a restringir la llibertat. ¿No caldria equilibrar les responsabilitats, per tal que no tot passi només per fer més gran l’administració pública mentre es disminueix el paper de l’individu? ¿I com caldria informar per no alimentar aquest estat d’esperit que s’espolsa del damunt amb tanta facilitat les responsabilitats individuals a l’hora d’evitar els drames col·lectius?