El preu de la infància

“Si hagués sabut que tenia més de 100 fills, mai l’hauria escollit”, diu una mare dels Països Baixos que ha denunciat el donant de semen amb el qual va tenir el seu fill el 2018. Es calcula que aquest donant, un home de 41 anys, ja té al món més de 500 fills biològics. Lògicament, per tots els problemes enormes que comporta un fet com aquest, legalment no està permès. En realitat, però, el sistema no l'hi ha posat gaire difícil per aconseguir-ho. Als Països Baixos, el límit legal per donant és de 25 fills en 12 famílies diferents, però l’home en qüestió es va poder saltar la llei fàcilment perquè les clíniques no comparteixen les bases de dades. A més, també va donar el seu semen en altres països. Per què un home decideix reproduir-se massivament? Se m’acuden moltes raons, però en realitat no ho sé. No sé si ho sap la naturalesa, tampoc.

Escollir criatures a la carta, com és el cas de la mare que ara denuncia o de qualsevol persona que tria un semen d’un donant determinat en funció de característiques múltiples, és també una opció qüestionable èticament. Per molt que sigui una pràctica tan estesa i, generalment, amb bona premsa, encara que es tracti d’un mercat que genera molts diners amb un material molt sensible. La qüestió de tot plegat és que ni la mare ni el pare biològic han posat els drets dels infants per damunt de tot. Hi han posat els dels adults. Com sempre? Aquest és el tema. La maternitat i la paternitat no són cap dret, però per algun motiu gens ocult costa molt d’entendre-ho. La maternitat i la paternitat tampoc són cap obligació. Es pot passar per la vida sense deixar cap rastre nostre, si de cas un tros d’ànima, i això ja seria molt. Però si només poguéssim fer una cosa bé, i sembla que aquest tampoc és el cas, ens hauríem d’ocupar de protegir la infància. El lloc on hem estat abans de ser. Un lloc on sempre diem que volem tornar, però en lloc de fer-ho mercadegem amb persones i les marquem amb preguntes inabastables. Qui les respondrà, totes les seves demandes?

El cas del tràfic humà que ha exhibit Ana Obregón ha tornat a posar en debat una qüestió que hauria de ser tractada amb la rotunditat que es mereix. Els ventres de lloguer són il·legals a Espanya i considerats com una manifestació de violència contra les dones. No hi ha debat quan no hi ha cap respecte pels drets humans dels infants i quan, en la majoria dels casos, hi ha una relació de desequilibri econòmic entre la mare biològica i els compradors. Una utilització del cos de la dona, novament, per al que sigui. Les excepcions també les podríem discutir amb la mirada de les criatures. Però aquesta pràctica de consum, d’abús de classe, l’exerceixi qui l’exerceixi, és una distopia massa real per fer-la suportable i vantar-se’n a través d’una exclusiva en una portada de premsa rosa. Tant és una dona de 68 anys com un heterosexual de 72 o un homosexual de 40. Un bebè comprat no cura el dol. Uns bessons comprats no solucionen cap problema de parella. Comprar criatures no és la solució de res. De fet, és el problema de tot. Fa molta por veure què ens podem arribar a fer a nosaltres mateixos com a espècie. Fa angúnia escoltar qui ho justifica. Anem cap allà? Cap on volem anar?

Com a societat, per al nostre benestar físic i mental, hem de tenir clars quins són els límits ètics. Però, esclar, els meus no seran els teus, ni els vostres els dels altres. Sovint no volem mirar de cara les nostres pròpies ombres. Per això agraïm que ens quedin enrere. Per anar endavant haurem d’enfrontar-les. Els ventres no es lloguen ni la infància es compra.