L'IPC o el preu de la incertesa
Fa més de 30 anys que no vivíem un augment del nivell de preus tan fort. Segons l’avançament per al febrer que l’Institut Nacional d'Estadística (INE) ha fet de l'índex de preus al consum (IPC), les compres habituals –el que en diem cistella de béns– d’una família representativa s’han encarit des de fa 12 mesos un 7,4%. Des del menjar al transport, passant per la factura de telèfon o anar al cinema, la vida és avui per als catalans i catalanes molt més cara del que ho era fa un any. Segurament molts de nosaltres ja ens havíem adonat d’aquest encariment de la vida abans de la publicació de les dades de l'INE, però cal que ens plantegem primer per què s’ha produït per poder-hi buscar solucions.
Si analitzem quines han estat les partides que expliquen aquest augment dels preus veiem que els carburants i la gasolina lideren la pujada, seguits dels aliments i el preu de la llum. La invasió d’Ucraïna ha posat molta pressió sobre l’evolució dels preus. La posició de Rússia com a gran subministrador de gas i petroli i la incertesa sobre la duració i intensitat de la guerra fan molt difícil de preveure l'evolució dels mercats energètics en els pròxims mesos. El que sí que sembla clar és que si esperàvem algun tipus de reducció de la inflació de cara a la primavera molt probablement haurem d'esperar.
L’augment de preus que no és causat per les partides que tendeixen a variar més, en funció de factors externs (com els aliments no elaborats i els productes energètics), ha estat d’un 3% des de l’any passat. Cal tenir en compte, però, que estem comparant aquests valors amb els de febrer del 2021, en plena pandèmia, quan els preus estaven especialment baixos, i s’havien reduït respecte als seus valors a principis del 2020. Per tot plegat, el 7,4% d’aquest avançament del febrer té al darrere molts condicionants.
En qualsevol cas, una alta inflació afecta la capacitat de compra de les famílies. Amb els mateixos diners ara poden comprar menys. I això just quan les famílies tot just començaven a veure la llum al final de la pandèmia. Aquest augment dels preus pot reduir el consum, i provocar que l’esperada recuperació de l’economia es freni. La inflació també afecta les exportacions, i els nivells de confiança que determinen les inversions de les empreses.
Són alguns d’aquests riscos els que poden fer que les institucions monetàries –com el Banc Central Europeu (BCE)– decideixin intervenir, per por que els preus segueixin pujant, encarint el preu del diner. I aquests riscos també impacten sobre les negociacions col·lectives, ja que petits augments salarials poden quedar ara en res per la pujada dels preus. Si els salaris per conveni augmenten un 3%, i els preus ho fan un 7,4%, en realitat som una mica més pobres.
En economia diferenciem entre la inflació d’oferta –la provocada per l’augment dels preus de producció, com la gasolina– i la inflació de demanda –la que s’explica per un reescalfament de l’economia, perquè consumim molt, o perquè les negociacions salarials són massa generoses–. És en aquest últim cas que la solució passa per la política monetària, encarint el preu del diner, o la fiscal, reduint la despesa pública. Avui el que tenim són uns importants xocs d’oferta i, per tant, la resposta macroeconòmica no pot ser la mateixa. Una política monetària dura ara mateix només aconseguiria reduir encara més la demanda i provocar una recessió, amb poc efecte sobre els preus.
En moments d’incertesa ens cal una resposta serena per controlar els preus. En primer lloc, cal retallar l’impacte que aquest increment de preus té sobre la capacitat de compra dels ciutadans –i, especialment, dels més vulnerables–. Això pot passar per una reducció fiscal, però també per modificar el sistema de fixació de preus de l’energia de cara al consumidor final. En segon lloc, necessitem un acord de rendes. No podem traslladar automàticament aquest augment de preus a les negociacions col·lectives que hi ha ara sobre la taula, com estan demanant els sindicats l'Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC). Però, alhora, patronals, sindicats i govern, com ja han fet altres vegades, s’han de comprometre a fer que, en el mitjà termini, els salaris recuperin la inflació d’aquests anys.
Tenim una pujada de preus que no s’havia vist en anys, i vivim moments d’incertesa en un món globalitzat on, des de la crisi dels microxips a la guerra d’Ucraïna, tot té un impacte sobre la nostra economia. No sabem a què ens enfrontem i tampoc sabem, per tant, com evolucionaran els preus els pròxims mesos. Però sortint d’una crisi sense precedents, com ha estat la del coronavirus, cal prioritzar restaurar la capacitat de compra de les famílies, i els seus salaris. Mantenir la calma social amb tantes tempestes al voltant no pot ser mai una mala política.
