El preu de l’electricitat i les crisis del petroli

És notable l’analogia entre l’actual elevació dels preus de l’electricitat i el que va passar amb els preus del petroli durant les dues grans crisis que es van viure entre 1973 i 1975 i entre 1979 i 1981. Aquelles crisis, filles d’encariments sobtats i extraordinaris del preu del cru, van frenar la capacitat de creixement de totes les economies més pròsperes del món, molt dependents de les importacions d’or negre. El petroli servia, i serveix, com a combustible, com a primera matèria química i com a primera matèria per produir electricitat (el que anomenem termoelectricitat). La doble crisi va significar una gran redistribució d’ingressos de tot el món cap als països productors i exportadors de petroli barat.

Els països importadors -la gran majoria del món- van tenir dues grans pautes de comportament. La majoria va mirar d’encaixar la crisi amb polítiques de rendes. Es van apujar els salaris per compensar la caiguda del poder adquisitiu. Els bancs centrals van donar crèdit a les empreses per facilitar que poguessin superar l’encariment dels seus costos (energia i treball). Els efectes inflacionaris es van fer sentir ràpidament i sindicats i patronals van saber negociar cada cop millor, de manera que realimentaven la inflació amb el vistiplau del govern. El Regne Unit, França i Itàlia van passar per aquí, i molts altres, incloent-hi productors que eren importadors, com els EUA. L’espiral inflacionària no va aconseguir controlar les conseqüències de l’encariment del petroli, ans al contrari. Al cap d’uns anys aquestes polítiques, completament fracassades per incapaces de reduir l’atur, van ser abandonades per altres (conegudes com a neoliberals) que van donar prioritat a controlar la inflació. Van ser Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als EUA.

En canvi, altres països van entomar immediatament l’encariment d’una primera matèria que no produïen, acceptant l’increment dels preus i traslladant-lo a tots els agents econòmics (famílies i empreses). Va haver-hi dos casos paradigmàtics: Alemanya (i l’àrea del marc) i el Japó (i els altres Tigres Asiàtics). En tots dos casos es va patir una crisi dura, però breu, i es va tornar a créixer sobre la base d’uns preus de l’energia més cars, però sense caure en una deriva inflacionària. Les indústries d’aquests països van abandonar les activitats intensives en el consum d’energia i es van abocar a invertir en altres, intensives en coneixement (enginyeria, per ser precisos). L’electrònica japonesa o la construcció de maquinària alemanya van fer grans salts endavant que van consolidar els dos països com a grans potències exportadores de tecnologia. La seva prosperitat es va rellançar sobre aquesta base.

Va haver-hi un tercer cas: l’espanyol. En ple final del franquisme, amb el mateix dictador malalt i el president del govern, Carrero Blanco, assassinat per ETA, el govern es va sentir molt feble i va optar per negar la crisi. A mesura que pujava el preu del petroli el govern franquista va anar abaixant els impostos sobre el petroli, fins a anul·lar-los completament i fins i tot subvencionar-lo. Va arribar un moment que Espanya, gran importadora de cru, oferia uns preus de l’electricitat molt barats, fins a esdevenir un paradís per a les activitats intensives en energia. Una absurditat. Quan anys després es va normalitzar el preu del petroli i va deixar de subvencionar-se el seu consum, moltes empreses van haver de plegar, deixant un dolorós rastre de llocs de treball i capital perduts que va allargar la crisi del petroli fins a deu anys.

Ara es repeteixen circumstàncies, que no són idèntiques, però que tenen una forta analogia. L’encariment de l’electricitat -aquest cop no dels combustibles, però sí de la termoelectricitat, encarida per l’obligació de compra de drets d’emissió de CO₂- torna a ser decisió política, en aquest cas per desplegar polítiques de mitigació del canvi climàtic. Ho és a escala europea. Segur que hi ha molts més factors en l’encariment de l’electricitat, però abaratir el consum de l’electricitat per desfer l’encariment que indueixen els drets d’emissió és adoptar una política amb una mà i desfer-la amb l’altra. Si hi ha un problema de pobresa energètica cal combatre’l amb suport a les rendes baixes, per exemple, mitjançant l’IRPF. Però si es vol consumir menys energia bruta, emissora de CO₂, cal encarir-la. Així es donen incentius per deixar de consumir combustibles contaminants i incentius per incrementar la producció de fonts energètiques renovables. A més, és un incentiu per consumir menys electricitat i més coneixement. La solució alemanya i japonesa va ser la bona. La solució dels altres grans estats de l’Europa Occidental no va ser bona. Va costar molt sortir de l’embolic de la inflació i l’atur. Però el que va ser pitjor va ser enganyar-nos pensant que el petroli que compràvem no havia pujat de preu. Que no tornem a caure en el mateix parany!