És una bona notícia, que hem de celebrar, l’augment del pressupost en educació a Catalunya. Portem massa anys sota mínims en la inversió pública en el món educatiu. El cos docent està cansat, cansat de posar-hi més esforços. La pandèmia també ha passat factura. És tan cert que hi ha hagut compromís com que hi ha hagut desànim. Escric aquestes ratlles després de llegir el testimoni d’una professora de secundària: “De vegades ens aclapara el desànim quan entrem per la porta de l’institut. No és políticament correcte dir-ho, ni agrada sentir-ho, però és una realitat existent que cal abordar si volem avançar cap a un sistema educatiu millor”. (Teresa Terrades, a El Diari de l’Educació).
És tal vegada aquest desànim o sentiment d’aclaparament per la falta de temps i de recursos, el que ha provocat el fort aplaudiment a l’anunci de la reducció de ràtios. El curs vinent es vol passar de 25 a 20 alumnes per classe a P3 i s'anirà desenvolupant el procés en els propers anys a totes les classes de totes les escoles per arribar a un màxim de 20 alumnes per aula. És cert que quan se’ls pregunta directament sobre pressupostos la resposta de la gran majoria dels docents (85%) és que cal invertir en la reducció del nombre d’alumnes per aula contractant més professorat (TALIS 2018).
En política educativa, tanmateix, no n’hi ha prou amb la percepció i el valuós sentit comú del mestre. L’economia de l’educació diu que amb invertir no n’hi ha prou, sinó que cal invertir bé i avaluar sempre el cost-benefici. La reducció de ràtios ¿ens ajudarà a sortir de l’emergència educativa? Un reportatge publicat en aquest diari presenta les dades d’un estudi intern del Consorci d’Educació de Barcelona que evidencien les altes taxes de repetició i el seu desastrós impacte en l’abandonament escolar dels joves més vulnerables. ¿Com sabrem si reduir les ràtios servirà perquè els alumnes deixin d’abandonar els estudis? Quin serà l’impacte a l’hora de reduir la repetició a l’ESO? Com millorarà l’educació?
El primer que cal aclarir és de què estem parlant. Cal no confondre la ràtio alumne-aula amb la ràtio alumne-professor, ja que mesuren característiques molt diferents del sistema educatiu. Catalunya és un dels països europeus amb unes ràtios d’alumnes per unitat més elevades a la secundària i lleugerament per sobre de la mitjana a primària. La davallada demogràfica és la raó de la tendència decreixent fins a arribar a 22,4 alumnes en el segon cicle d’infantil. A la secundària, en canvi, la ràtio no ha parat de créixer i es troba en un 28,5. Si mirem, però, el nombre d'alumnes per professor a Catalunya (12) ens trobem per sota de la mitjana de la Unió Europea. Això vol dir que, tot i que l’esforç financer que fem en educació és molt inferior a la mitjana europea, quant al professorat estem en un nivell relativament mitjà. Un nombre d’estudiants menor per professor és considerat un indicador que el sistema educatiu inverteix més recursos humans i hauria de ser indicador de qualitat educativa. Tanmateix, tenir un sistema infradotat en altres àmbits de l’educació que no són el nombre de professors acaba afectant la qualitat de l’ensenyament.
No tenim dades pròpies del nostre sistema que identifiquin una correlació entre la disminució de ràtio i el rendiment dels alumnes. L'evidència de la investigació internacional suggereix que la reducció de ràtios pot tenir impactes positius quan s’aplica en centres amb alumnat desafavorit socioeconòmicament. Per què, doncs, hem de fer-ho a tot arreu per igual? Els alumnes més vulnerables són els que més pateixen el desànim o la manca de professorat qualificat. I si allò que es persegueix és la transformació educativa, per què donem per suposat que cada docent estarà sempre amb el mateix nombre d'alumnes i que aquests alumnes seran sempre els mateixos? En altres països com el Canadà o Finlàndia els docents poden tenir, en un moment del dia, un grup de 20 i, en d'altres, 120. També ho fan aquí els centres innovadors. Si continuem mesurant la ràtio com si fos constant al llarg del dia continuem pensant en la lògica caduca d’un docent i un grup classe.
No tenim dades pròpies, repeteixo. I som a l’era de l'elaboració de polítiques educatives basades en l'evidència. Els responsables polítics s'enfronten a la pressió d’utilitzar l'evidència de la investigació per informar de les seves decisions. Els líders educatius en altres països han d’aplicar polítiques i estratègies que s'han demostrat eficients per millorar els resultats dels alumnes. A Catalunya encara tenim un bon camí per córrer, perquè si fóssim en una cultura com l'anglosaxona les decisions pressupostàries haurien de presentar-se en termes de mesura i avaluació d’impacte. Quan els recursos són limitats cal prioritzar, i en un context de pandèmia encara més. Abaixar les ràtios arreu és molt costós i pot hipotecar el pressupost per a futures polítiques educatives.
