Pressions periodístiques
A propòsit del cas de l’esbroncada del diputat de Junts Francesc de Dalmases a una periodista del FAQs: aquí s’ha pressionat sempre i a tota hora. Pressionen el govern i l’oposició, les institucions públiques i les empreses privades, els clubs del futbol, els de petanca i els esbarts dansaires, perquè ningú està mai satisfet de com surt als mitjans. Passa aquí i passa a tot el món.
Una part de les pressions va amb el sou dels periodistes i, en el fons, són un senyal de la importància de la seva feina. Un bon periodista ha de resistir les pressions, però li és de gran ajuda que el director del seu mitjà i, encara més, els propietaris del mitjà en el cas que sigui privat, siguin el primer escut de defensa.
Lògicament, hi ha una diferència entre una pressió, una esbroncada i una amenaça, tot i que la gamma de pressions és tan matisada que un periodista pot acabar descobrint que allò havia estat una amenaça quan es consuma. El contacte físic és intolerable. L’anímic és inevitable, i sovint deixa en el periodista una marca que no s’oblida mai, i no és fàcil sobreposar-s’hi amb equilibri humà i honestedat professional.
Hi ha pressions matusseres, sovint protagonitzades per persones que temporalment tenen poder però que no tenen gaire autoritat. Hi ha pressions que no es verbalitzen: a qui pot pagar-se una campanya publicitària cada any no li cal pressionar tant.
Com que em crec fil per randa la versió dels professionals que han revelat l’incident, l’escena em sembla una lamentable pèrdua de papers, perquè, entre altres coses, perjudica a qui el diputat volia protegir.
Però a tots els polítics que vulguin estirar el cas per desgastar la presidenta del Parlament, Laura Borràs, en un moment en què camina sola per la corda fluixa, els recordaré la cita de l’Evangeli: “Qui estigui net de culpa, que tiri la primera pedra”.
