La pressió dels grups d’interès

Deia fa uns deu dies al Cercle d’Economia Joaquim Molins López-Rodó que “l’objectiu dels grups d’interès és influir legítimament en les polítiques públiques”. Hi va anar per presentar Los grupos de interés en España, un llibre que ha codirigit. Per a Molins, doncs, els lobbies (així els anomena el subtítol del mateix llibre) intenten, partint dels interessos d’un col·lectiu concret, que una política o una llei que afecta el conjunt de la societat sigui, gràcies a la seva pressió, més favorable a aquell col·lectiu. No deia Molins, però és fàcil deduir-ho, que això també sol comportarque sigui menys favorable a un altre col·lectiu que no ha pogut o sabut lobitzar-se a temps. Al capdavall, legislar d’una manera justa és trobar un punt d’equilibri entre interessos en conflicte. Però, de tot plegat, el que a mi em fascina és l’ús d’uns eufemismes que fan legítim el que no és gens clar que ho sigui i són, per tant, poderoses armes per controlar el pensament i esmussar el sentit crític.

El DRAE encara ens diu que un lobby és “grupo de presión ” i també el definien així (encara ho fa la Viquipèdia) alguns diccionaris catalans. Però en la definició aprovada per l’IEC -ja és a la Neoloteca- aquesta pressió s’esvaeix: “Grup de persones influents que intenta activament de persuadir els poders públics perquè es legisli o s’emprengui una acció determinada en benefici dels seus interessos”. I quan la Generalitat ha legislat en aquest tema (com al decret 171/2015) ja no diu mai grups de pressió, diu sempre grups d’interès, que sembla destinat a ser el terme oficial i políticament correcte a partir d’ara. Si jo fos un grup de pressió faria pressió perquè no em diguessin ni grup de pressió ni lobi, que sona fatal. La pressió s’ha fet i els ha convertit en acceptables grups d’interès.

Mentre que els grups de pressió pressionen,que fa lleig, els grups d’interès es limiten a persuadir activament, que sona molt millor. I la cosa es fa encara molt més passadora si fiquem en un únic sac etiquetat així els representants de l’empresa privada i els de la societat civil, els que tenen i els que no tenen ànim de lucre, els que defensen interessos propis i els que defensen interessos de tercers. Potser grups d’interès, amb una flaire més altruista, hauria sigut apropiat només per als del segon grup i hauria calgut seguir anomenant els del primer lobis o grups de pressió, però quina gràcia té pressionar si no et permet triar el nom que t’agrada més?

Però, a més, si s’anés per aquest camí, si la Generalitat no hagués creat un únic registre per a tots anomenat Registre de grups d’interès, encara hi hauria algú que acabaria concloent que la legitimitat dels grups d’interès -és a dir, els sense ànim de lucre, els que defensen els interessos de tercers- per influir sobre els legisladors potser no és extensible als grups de pressió -als que només miren per ells-. Aquest perill ara no hi és. El màgic poder de les paraules, fent passar bou per bèstia grossa, ha camuflat hàbilment els llops entre les ovelles.