Uns més confinats que altres

És com si, de sobte, de resultes d’haver passat el covid, totes les opinions em semblessin supèrflues; suposo que per això em costa tant escriure, encara que no ho explica tot. En tot cas, no sabeu, estimats lectors, com agraeixo els ànims que m’heu donat per continuar-ho fent, si bé en aquesta qüestió també hi ha un responsable directe que és el periodista Toni Güell, cap de la secció d’opinió d’aquest diari, també tan estimat. Sense el seu suport, paciència i estímul, ja hauria tirat la tovallola. A tothom, de tot cor, moltes gràcies.

Som en un període tan incert que tot és qüestionable, i sovint les discussions perden sentit. I encara que a mi m’agrada llegir o escoltar els “experts”, val a dir que en funció del ram o ideologia ja acostumes a saber a priori com es posicionaran.

I així em trobo, com Penèlope, teixint de dia i desteixint de nit, esperant el retorn, amb diversos articles començats i inacabats, amb més dubtes i incògnites que mai, buscant de separar l’essencial del que és superflu, indagant sobre veritats i acceptant filtracions.

I no puc deixar de pensar que el confinament era una pena que se’ns imposava com a conseqüència de la comissió d’un delicte, i que obligava la persona delinqüent a residir en un lloc concret sense poder sortir d’un territori o amb algunes llibertats restringides. Aquestes mesures les hem estat vivint últimament, no diré que amb absoluta normalitat, però sí amb una paciència infinita. Tot, recolzat en criteris sanitaris de resposta a una pandèmia, esclar, però se m’acut que potser en un futur no gaire llunyà ens podrem sentir permanentment amenaçats, no només per la salut, sinó també pel terrorisme o el medi ambient, per exemple. Caldrà vigilar de prop els drets i les llibertats de la ciutadania en el binomi llibertat-seguretat. Els riscos i les derives totalitàries són sempre més fàcils per als governants, i de vegades fins i tot per als ciutadans.

I què us diré de la justícia i els procediments judicials, el desfasament dels quals s’ha fet palès en el panorama actual. La reforma que necessiten és tan gran que fa vertigen, però no sé si el context propiciaria la pèrdua de certes garanties que ens van costar molt de conquerir.

Aquests dies hem vist com és de fàcil controlar les persones, saber on són en tot moment, què fan i fins i tot quines converses tenen per telèfon. Així doncs, sent relativament senzill el control telemàtic, em pregunto quin sentit té mantenir majoritàriament la pena de presó a través de l’aïllament físic. En realitat, és una forma de compliment més pròpia del segle XIX que del XXI. Se m’acut que l’única justificació possible és mantenir el concepte de càstig i d’innocuïtzació (neutralització) del delinqüent. L’escassa confiança en les polítiques ressocialitzadores, l’obsessió per la seguretat i, en conseqüència, el rebuig a qualsevol risc inclinarien la balança cap a un concepte de perillositat, aïllament i assegurament que jo ja creia oblidat.

La setmana vinent veurem algunes decisions judicials importants. En primer lloc, el Tribunal Suprem ha de decidir-se sobre el tercer grau dels nou presos independentistes, set dels quals estan novament en règim tancat des del juliol, quan se’n va suspendre el tercer grau. D’entrada, és del tot incomprensible que una decisió com aquesta trigui 4 mesos, quan l’habitual són 3 o 4 setmanes, i és que un dia més a la presó és una eternitat. Només Carme Forcadell i Dolors Bassa continuen classificades en règim obert per una interpretació diferent del jutjat de vigilància. M’agradaria recordar un cop més que la presó oberta és una manera de complir condemna, no un benefici ni un escurçament. El 1989 Carlos García Valdés, principal impulsor de la llei general penitenciària, escrivia que “estendre l’àmbit d’aplicació de la presó oberta a la majoria de penats avui és l’aspiració més immediata de la nova penologia, ja que, respecte a la presó tancada, només ofereix avantatges i beneficis”. “És incomparablement més humana i té efectes preventius i ressocialitzadors inequívocs”. Quan i on vam deixar de defensar aquestes idees...

Ni la llei ni el reglament penitenciari impedeixen que tots els líders del Procés siguin classificats en tercer grau i, com ja vaig escriure en un article anterior, els arguments de la Fiscalia no són compatibles amb la funció principal que la Constitució assigna a la pena.

No sé què farà finalment el tribunal i tant de bo m’equivoqui, però hi ha la possibilitat que acabi concedint el tercer grau només als Jordis i el denegui a la resta basant-se en un criteri objectiu sobre la durada de les penes i el seu compliment. Si fos així, ens trobaríem de nou davant d’una interpretació restrictiva per part del Tribunal respecte al compliment del règim obert, ja que en principi tots compleixen amb les condicions establertes.

I dic això després de la recent sentència absolutòria del major Trapero i d’una possible proposta d’indult i de projecte de reforma del delicte de sedició com a referència, cosa que faria encara més incomprensible una decisió tan punitiva com decebedora.