Els presos i la fi del 155, objectius immediats i prioritaris

Alliberar els presos polítics i fer possible el retorn dels polítics exiliats ha de ser prioritari. Igual com ho és recuperar les institucions d’autogovern. De fet, van ser objectius centrals per als partits independentistes en la campanya de les eleccions del 21-D. I han de continuar sent-ho. És una qüestió d’humanitat, de justícia i de dignitat. Hi ha polítics injustament entre reixes o a l’exili per defensar democràticament i pacíficament les seves idees. I hi ha una ocupació il·legítima de la Generalitat que està tenint costos socials, econòmics, culturals i polítics gravíssims per al país, i com més s’allargui més en tindrà. Els grans consensos de l’autogovern sobre la llengua, l’escola o els mitjans de comunicació públics, entre d’altres, estan en perill. Menystenir aquest perill és allunyar-se del sentir majoritari de la societat catalana. Avançar a costa de perdre un llençol en cada bugada, avançar a costa de deixar en un segon pla el drama humà dels presos, no seria entès per molta gent. Seria una altra manera d’allunyar molts ciutadans de la idea de país per la qual han lluitat. Aquests dos objectius, a més, no suposen cap renúncia en el camí cap a la plena sobirania. Al contrari. En el moment polític que viu Catalunya, davant l’arbitrària ofensiva judicial d’un estat que ha perdut les formes democràtiques, la responsabilitat i la intel·ligència polítiques aconsellen sumar forces per combatre i denunciar, aquí i al món, la deriva autoritària espanyola. A Europa, arran de la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya, moltes veus ho comencen a veure. L’opinió pública mundial ha fet un tomb aquesta setmana. Un tomb no pròpiament a favor de la independència, però sí dels drets polítics i cívics que reclama l’independentisme. Després d’uns mesos de desconcert i divisions, cal aprofitar aquest moment per sumar complicitats també a casa. I en això tothom hi té responsabilitat, tant els partits com les entitats cíviques.

Mentre que la CUP ha decidit despenjar-se de la unitat d’acció independentista, JxCat i ERC -arrencant de punts de partida distants- cada cop acosten més posicions en aquesta direcció. Sense renunciar a una eventual investidura de Puigdemont, estan negociant altres possibles noms per desencallar el bloqueig i poder formar un govern efectiu que condueixi el dia a dia del país -hi ha una gran necessitat d’estabilitat, des del món econòmic fins a les entitats del tercer sector-, un govern que eviti la fractura social que alguns voldrien, que suposi una veu d’autoritat i marqui el rumb polític, tant de cara endins com enfora. Òmnium també empeny en aquest sentit. I seria bo que l’ANC s’hi sumés. Canviar la dinàmica de confrontació en la qual es troba còmode un estat que té la força i no dubta a aplicar-la, agafar la bandera de la democràcia i reprendre la iniciativa política unitària són les millors cartes per tornar a guanyar el futur. El que cal no són noves víctimes, més presos ni exiliats. El que cal és una gran majoria transversal i democràtica que permeti anar endavant, no una minoria encallada.