Els pares d’aquest noi, Ethan Crumbley, que va matar quatre estudiants del seu institut, a Michigan, i va ferir set persones més, inclòs un professor, aniran 15 anys a la presó. Són “culpables d'homicidi involuntari” per “haver permès que l'Ethan tingués accés a l'arma amb la qual va cometre el crim”. El pare havia comprat la pistola quatre dies abans i no estava tancada amb clau. També se’ls acusa “d'haver ignorat els problemes de salut mental que tenia el seu fill”. L’havien portat a un camp de tir poc abans.
Als Estats Units és legal comprar armes; per tant, és molt normal que si és legal comprar armes, els fans de les armes portin els fills a aprendre a fer-les servir (jo porto ma filla a la biblioteca i als restaurants). A mi, potser m’agradaria anar a un camp de tir. Si els pares són culpables d’haver comprat l’arma, ¿no ho és el venedor per haver-la subministrat? I el president, per permetre-ho? No van tancar l’arma amb clau, diu el tribunal. I els ganivets de la cuina? I les tisores de cosir? I la destral de tallar llenya? Que són diferents?
Llegim a l'ARA que el tribunal “va carregar especialment contra la mare per haver ignorat els senyals del seu fill”. I si els ignorava perquè ella també els patia? En tot cas, per què ella havia de no ignorar els senyals més que el pare? Perquè hi passava més temps? Perquè l’havia parit? Perquè una mare és diferent d'un pare? No se m’acut cap qüestió que acusi més la mare que el pare, que un germà o que la iaia, excepte aquesta idea del pecat original. Fins fa poc, a les mares d’adolescents amb anorèxia se les culpava sense pietat per “com eren”. I els mestres? I els psicòlegs del centre? En aquest cas qui va comprar l’arma va ser el pare. Sembla que el tribunal això no ho troba pitjor.
