"Si vas al casino i perds diners, quina és la reclamació? És un problema entre privats, perquè aquí l'estat no juga cap rol", va dir el president argentí, Javier Milei, en una entrevista que ha acabat sent més polèmica pel que no convenia dir però es va acabar sabent que pel que realment es va dir. I una de les coses que va dir va ser aquesta, que “si vas al casino i perds diners” a mi què m’expliques. Jo només soc el president de l’Argentina. Veureu que el que no està entre cometes és perquè ho dic jo (i ho llegireu amb una certa mofa). Amb aquestes paraules, les seves, no les meves, el president argentí s’espolsava qualsevol responsabilitat per haver difós els beneficis d’una criptomoneda de la qual va veure totes les virtuts en tres minuts, i que va resultar, curiosament, ser una estafa. Segons ell, però, l’afectació ha sigut mínima, unes 5.000 persones, i "amb unes probabilitats molt remotes que siguin argentins". Amb aquest aclariment, els argentins i els de possibilitats remotes han dormit molt més tranquils. Especialment el president, que fa cara de moltes coses però no de perdre el son. I he de reconèixer que és veritat que, vist així, no s’entén que es faci tant ressò d’un fet minúscul com el de la criptoestafa, tenint en compte les grandeses que ja ha fet i les que pot arribar a fer algú com Javier Milei, que si alguna cosa ha generat des del principi de la seva aparició a l’escena política és confiança. Com a mínim, la d’aquestes 5.000 persones, o les 44.000 segons els organitzadors (allà qui compta és el president, com aquí qui compta és la guàrdia urbana), que també han vist un negoci rodó en l’especulació i el diner fàcil. Per a tots aquests éssers humans, un aplaudiment.
El president argentí té raó quan diu que si et jugues els diners no pots reclamar la pèrdua. El problema, si és que n’hi ha cap, perquè a hores d’ara sembla que s’ha esvaït, és que ell proposa el joc des de la presidència del seu país, encara que pretén convèncer que ho fa des d’ell mateix, no com a president sinó com a persona. ¿Estem davant d’un cas com el d’Errejón de contradicció entre “la persona i el personatge”? Posem-hi atenció, perquè és possible que estiguem endinsant-nos en una excusa política de dimensions desconegudes fins ara. Diria que tenim molta més certesa de quan ens ha de caure a sobre l’asteroide 2024 YR4 que d’on poden arribar aquestes persones-personatges i la seva capacitat per ser una cosa o una altra quan els convingui. Això és el que a la meva època es coneixia com tenir un morro que se’l trepitja, i ara no goso actualitzar-ho perquè des que pel cul és una expressió positiva m’he perdut en l’argot. En qualsevol cas, ja ens entenem. I el que entenem de tot plegat és que el patró Milei ni és nou ni deixarà de repetir-se. De fet, ell mateix ja va promocionar una altra criptomoneda quan era diputat el 2022, i en aquell cas va ser denunciada com una estafa piramidal. Ell mateix va reconèixer que havia cobrat per fer-ne publicitat. Vull dir que la reincidència és poc sorprenent i, tot i així, no deixem de preguntar-nos com pot ser que determinades persones-personatges arribin a ser presidents malgrat els antecedents. Són com les morts anunciades, però aquí el que fan és donar molt pel sac en vida (ja veieu que no he dit res del cul per no quedar antiga).
En resum, un president megalòman fa una piulada en una xarxa d’un magnat megalòman promocionant una estafa i diu que la piulada no la va fer com a president sinó com a tecnooptimista. Com es titula la pel·lícula?
