Diumenge va fer 87 anys que els nacionals entraven en una Barcelona bombardejada i famolenca mentre per l’altre extrem de la Diagonal s’escapaven centenars de milers de persones cap a l’exili. Ahir va fer 80 anys de l’alliberament del camp nazi d’Auschwitz on van ser exterminades cap a un milió de persones, jueus la immensa majoria, i en les últimes hores més de mig milió de palestins està tornant a Gaza després que l’exèrcit d’Israel hagi polvoritzat la Franja i hagi matat més de 45.000 persones. Mentrestant, el president dels Estats Units explica que vol enviar els supervivents a Egipte i a Jordània per “fer neteja” de la Franja.
El passat i el present s’assemblen massa perillosament. Dels horrors de la Segona Guerra Mundial va sorgir la Declaració de Drets Humans, que tenia tant de confessió de culpa pels delictes contra la humanitat i la capacitat destructiva mai no vista de les armes com de propòsit d’esmena. Totes aquelles flors semblen marcir-se i avui tornem a veure el món convertit en un teatre d’operacions, amb migracions massives de l’hemisferi sud cap al nord i esclats de guerra regionals en què les persones són escuts humans i hi ha moments en què els vius envegen els morts.
Els horrors de la nostra Guerra Civil ens han quedat sempre lluny, allà, en blanc i negre, però la persistència de la guerra contra la població civil i el nou to amenaçador de les relacions internacionals ens han de fer pensar que els damnificats d’una guerra no tenen per què ser sempre uns que surten per la televisió que viuen a milers de quilòmetres. Hem de rebel·lar-nos i no acceptar que la història es repeteixi i que algú pugui pensar que es pot fer neteja amb nosaltres.
