

Les xifres de l’Enquesta d'Usos Lingüístics confirmen que el català continua aprofundint en el seu conegut i gran problema de supervivència, que és la suma de tota mena de problemes històrics, demogràfics, econòmics i legals prou diagnosticats, així que centrem-nos en les solucions.
Per començar, hi ha senyals que confirmen allò que deia la Carme Junyent, que els vinguts de fora poden salvar el català. Ha augmentat el nombre de parlants i de persones que el coneixen. I dos milions de residents a Catalunya diuen que el volen aprendre. Són dades fonamentals, tenint com tenim una natalitat desplomada. La transmissió intergeneracional de la llengua no s’ha interromput, que és un punt de retorn gairebé impossible, però va baixant, perquè el català és la llengua inicial de cada cop menys parlants.
O sigui que estem tocant os. O el català és imprescindible per guanyar-se la vida en la majoria de feines a Catalunya o dependrem sempre de la bona voluntat dels parlants. O el català és igual d’obligatori que el castellà o continuarem jugant amb desavantatge.
I aquí entra el Govern i els partits del Parlament. President Illa, què pensa fer, a partir d’aquestes xifres? El preocupen? No l’hem sentit gaire, sobre aquesta qüestió. Si no està disposat a avançar cap a l’equiparació legal de la llengua pròpia de Catalunya amb el castellà té, si més no, l’obligació de posar el màxim esforç perquè, entre tots, aconseguim que l’enquesta d'aquí a cinc anys doni millors resultats. On són els diners i els recursos per assegurar que tots els que volen aprendre el català ho puguin fer? I que l’ensenyament en català sigui real en totes les etapes educatives? O és que la normalització és per a tot, excepte per a la llengua?