05/02/2017

El president davant els jutges

Aquest dilluns, 6 de febrer, s’inicia al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el judici contra l’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau pels delictes de desobediència greu i prevaricació, en relació als quals la fiscalia sol·licita 10 i 9 anys d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs electius i funcions de govern respectivament per a l’expresident i les exconselleres, per haver impulsat i organitzat la jornada participativa del 9-N. L’octubre passat Artur Mas es va declarar “promotor polític” i “responsable únic” del 9-N, tot i considerar-se “corresponsable” de la decisió del Govern de suspendre el primer 9-N, després de la prohibició per part del Tribunal Constitucional, deixant-lo en mans dels centenars de voluntaris que van ser els que finalment el van dur a terme. Segons el jutge instructor, després de la prohibició la Generalitat va fer cas omís al mandat de l’alt tribunal.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En aquest punt -la desobediència- rau el nucli del judici. Fins ara, l’estratègia davant el judici ha estat deplorar l’innegable caràcter polític del procediment -una politització de la justícia coherent amb altres decisions i actuacions del tercer poder- alhora que processalment s’ha evitat assumir la necessitat d’anteposar la legitimitat enfront de la legalitat. De fet, aquest dubte hamletià ha fet que el 9-N sigui recordat com una fita memorable, una demostració de força important però mancada d’efectes rellevants, que davant el referèndum promès per al setembre s’usa més com a espantall que com a referent o motivació. El judici contra l’expresident Mas, per contra, pot acabar de dotar de sentit el 9-N si aquest assumeix la idea de desobediència a la llei injusta sense pensar en res més i amb totes les conseqüències. Això passa per no reconèixer la legitimitat de la legalitat i els tribunals espanyols per dirimir res que tingui a veure amb una qüestió cabdal com l’autodeterminació de Catalunya, que evidentment no cap al text constitucional del 78.

Cargando
No hay anuncios

No soc el primer a recordar-ho, d’altres ho han fet aquests dies, però no podem oblidar que la figura carismàtica de Francesc Macià, exmilitar espanyol i monàrquic esdevingut líder republicà i independentista, va prendre força gràcies al judici que fa 90 anys -quasi setmana per setmana- es va celebrar pels fets de Prats de Molló. El líder d’Estat Català, exiliat a la capital francesa, havia organitzat juntament amb el seu estat major -format per Ventura Gassol, Josep Bordas de la Cuesta i Jaume Carner Ribalta- un intent d’invasió de Catalunya a través d’aquest pas fronterer dels Pirineus, per al qual havia reclutat militants catalans i un pintoresc grup de fugitius de la Itàlia feixista, entre ells el tèrbol Ricciotti Garibaldi -net de l’heroi d’ambdós mons i acusat de trair Macià-, que amb la coincidència d’una vaga organitzada per la CNT havia de permetre declarar la independència de Catalunya. Descoberts els plans i detinguts els responsables, el judici celebrat a París va ser tot un esdeveniment. L’advocat de Macià fou el lletrat i polític Henri Torrès, net del fundador de la Lliga per la Defensa dels Drets Civils Isaiah Levaillant, i, segons el testimoni de Maria Macià: “L’afluència de públic era tal que en lloc de celebrar-se el judici a la sala on era habitual en van haver d’habilitar una altra de més gran, dita l’Odeón, precisament, per la seva grandària. Totes les senyores d’aquells eminents advocats eren presents, molt elegants, molt ben vestides. També hi havia famosos homes de lletres, ministres i, sobretot, naturalment, un gran nombre de polítics exiliats”. La cèlebre poeta Anna de Noailles - née princesa Bibesco-Bassaraba de Brancovan- va declarar que Macià era l’encarnació del Quixot, “el cavaller de l’ideal”.

El futur president de la Generalitat va encarar el judici amb la idea d’obtenir penes mínimes per als seus homes i aprofitar al màxim el judici per deixar constància dels anhels de llibertat de Catalunya. Així ho va fer en el seu al·legat Gaziel, maître à penser del catalanisme d’ordre, que havia assegurat de forma irònica en el moment de la detenció dels conspiradors que era curiós que “el separatismo, al fracasar como guerrilla, se haya convertido en un inusitado artículo de reclamo ”. No vull establir cap comparació, però farien bé, tant els acusats com les defenses, d’entendre que el judici també és una arma política. També aquells que arrufen el nas davant els personalismes i els martirologis excessius. Macià va ser condemnat a dos mesos de presó -que ja havia complert- i a una multa, però l’aura llegendària de rebel contra la dictadura i l’opressió espanyola que havia de portar el coronel a proclamar la República Catalana s’havia posat en marxa.