Preservem la dieta Vicenç Pagès
Sempre he cregut que la dieta literària i fílmica dels nens i nenes ha de ser, en part, clàssica i adulta. En garanteix la qualitat i els dona els referents universals, intergeneracionals, que els fan ciutadans del món. Permet, a més, gaudir-la i pair-la en família: fa madurar els petits en lloc d’infantilitzar els grans. Rebutjo els llibres i films que ho donen tot mastegat, que no deixen espai per a les preguntes, el misteri, la perplexitat. I em nego a deixar les meves filles davant un cine que crida, atabala i serveix, sobretot, per mantenir-les passives i hipnotitzades. A partir de certa edat, aposto per les VO. Si cal, subtitulades i, sempre que sigui possible, VOSC. Al principi, hi pot haver llàgrimes i esgarips, però entre VO i res trien VO i és –us ho asseguro– pel seu bé. Sempre, esclar, que els subtítols –sovint subvencionats– no diguin “Mirem d’arribar al llac abans no es posi el sol” o “S’ha caigut de la cadira” o “La bala gairebé li ha donat!”, com ara passa amb alarmant freqüència en els pocs reductes cinèfils on subsisteix el català.
Ho denunciava divendres Marta Rojals, i aquesta impune deixadesa em va fer més viva i dolorosa la recent i prematura pèrdua de Vicenç Pagès, defensor a ultrança de “clàssics juvenils” com Robinson Crusoe o Jane Eyre. Amb la seva mort es fa difícil no sentir com minva el petit exèrcit que encara lluita per l’excel·lència d’una cultura catalana local i universal, dos adjectius inseparables. Avancem, com escocesos amb faldilla, mentre projectils de tota mena –el càncer, el principal– van aclarint les nostres files. Les dels que, escrivint, filmant, traduint, corregint o ensenyant, malden per passar el relleu a uns lectors, espectadors i alumnes eixordats per les TIC i delmats per una raquítica natalitat. El Vicenç tuitejava el 23 de març del 2020 que Montse Gómez Garnau –una de les seves, i meves, millors amigues, morta en ple confinament– li havia ensenyat més de la meitat del que sabia sobre el català. Una passió que a ella li havia encomanat una professora d’institut a Sant Boi, Maria Mercè Marçal, també morta abans d’hora. La cadena de passions escapçades per morts prematures és interminable. Tota mort és prematura per a qui viu una passió, com ho va ser la de Joan Solà, un dels grans referents d’aquest escamot que segueix avançant per un terreny advers.
Sigui advers o no, encomanar la passió pel bon cine i la bona literatura; i fer-ho des del jo més autèntic –el que parla la teva llengua– no és, entre totes les possibles vies de transmissió cultural, un mal menor, un cant del cigne, una elegia resistencialista. És la millor via, la més efectiva, per fer millors persones les generacions a qui passem el relleu. No som lliures per triar la cultura amb què fertilitzem la terra on creixen, com no som lliures per triar el passat i tot el que ens ha fet ser qui som. Tant de bo els nostres poders públics l’encertin a l’hora de subvencionar els que han d’ajudar a preservar i eixamplar el reducte de cultura catalana digna, normal, local i universal que en temps més o menys adversos van conrear amb passió la Maria Mercè, el Joan, la Montse o el Vicenç.
