Preservar la universitat oberta

La gran expansió de la universitat pública que es va produir en el tardofranquisme i els anys de la Transició va generar una enorme demanda de professorat. Les noves necessitats no es podien cobrir amb els mecanismes tradicionals, i es va generar el fenomen dels professors no numeraris (PNN). Durant uns anys es van reclutar milers de professors sense gaires filtres. En aquell context això va facilitar la renovació i la democratització de la universitat franquista, i molts estudiants de l’antifranquisme es van convertir en professors per aquesta via. Aquell professorat va patir unes condicions laborals força precàries, i va protagonitzar llargues vagues i mobilitzacions. Demanaven, entre altres coses, una via d’estabilització que no passés per oposicions. Al cap d’uns anys, els PNN van arribar al poder de la mà del PSOE: Narcís Serra, Javier Solana i Alfredo Pérez Rubalcaba eren líders del moviment. I es va solucionar el problema amb la llei de reforma universitària de 1983, que va facilitar la seva incorporació gairebé directa al cos funcionarial de professors titulars.

Però el sistema que va consolidar la LRU i que ha gestionat en bona mesura aquella generació de PNN convertits en funcionaris pateix disfuncions greus. D’una banda, durant molts anys ha fet funcionar la universitat bàsicament mitjançant un sistema endogàmic de cooptació de professorat. D’una altra banda, les barreres d’accés i l’escassetat crònica de recursos han fet que bona part de les necessitats docents acabin sent assumides per la figura més precària de totes: el professorat associat. Aquesta combinació de precarietat, infrafinançament i endogàmia ha abocat generacions senceres d’investigadors brillants a l’emigració o a l’abandonament de la carrera científica.

A Catalunya, en els anys d’Andreu Mas-Colell com a conseller d’Universitats es va impulsar un model propi per arreglar alguns dels defectes del sistema. Els pilars del model eren tendir a substituir les figures funcionarials per contractes laborals (lectors, agregats, catedràtics contractats), i establir un sistema d’acreditacions més transparent i exigent (AQU). Programes com Icrea i Serra Húnter volien reforçar la competitivitat i evitar que el sistema d’acreditacions fos una barrera d’entrada per a l’atracció de talent internacional.

A grans trets, aquella política va tenir un cert èxit en els seus objectius. Les universitats catalanes, en el seu conjunt, són avui més competitives i obertes. Ara bé, la reforma va deixar alguns problemes sense resoldre. El principal problema és el del professorat associat, que cobreix una part molt important de la docència amb contractes a temps parcial i sous ridículs. Els anys de retallades pressupostàries han tancat pràcticament l’entrada de professorat a temps complert al sistema i la solució han estat els associats.

Hi ha altres factors que han limitat l’abast de la reforma. La inèrcia endogàmica que perviu a les universitats és molt forta, i sempre troba escletxes per colar-se. I la pulsió centralista i la mala definició de les competències en matèria d’universitats també han suposat una dificultat afegida. Per exemple, el fet d’haver d’acceptar les acreditacions estatals, tradicionalment menys exigents i burocràticament més farragoses, afebleix una de les baules centrals del model, que són les acreditacions de l’AQU.

Com passa en molts àmbits, l’autogovern català es basa en trobar llacunes a la legislació estatal i avançar-se a regular-les. Però això val fins que el govern central desperta i decideix intervenir. Llavors l’autonomia de facto queda suprimida. És el que pot passar ara amb la proposta d’Estatut del Personal Docent i Investigador que ha posat sobre la taula el ministeri encapçalat per Manuel Castells. Aquest estatut deixaria el govern català sense instruments per impulsar una política universitària pròpia centralitzant les figures contractuals, els processos d’acreditació i els concursos de professorat.

Això pot afectar especialment les figures d’entrada a la carrera acadèmica, que actualment a Catalunya són professors lectors amb la preceptiva acreditació de l’AQU, i que en el nou model serien uns “professors doctors” per als quals alguns esborranys eliminaven la necessitat d’acreditació. Ara hi haurà la temptació d’emprar aquesta figura per afavorir un procés d’estabilització de professorat associat, com es va fer el 1983 amb els PNN. Però ara no som al 1983, i la solució no pot ser la incorporació automàtica al sistema pràcticament sense filtres. Evidentment, els professors associats han de poder competir per les places que s’obrin. En igualtat de condicions, esclar. Però un sistema ad hoc seria injust per a tota la gent que ha emigrat i voldria tornar, o que ha aconseguit anar sobrevivint amb contractes postdoctorals i projectes de recerca i fons europeus. A més, aniria en detriment dels principis d’igualtat, mèrit i capacitat que han de regir l’accés a la feina pública.

Davant d’això, és important que els grups parlamentaris catalans negociïn per preservar tot el marge possible d’autogovern en el tràmit parlamentari d’aquesta proposta. I caldrà que el govern de la Generalitat sigui audaç i creatiu, com ho va ser fa uns anys, per tal de preservar i millorar el model propi. Cal buscar estratègies per reduir la precarietat, sense renunciar en cap cas a prioritzar una via oberta i competitiva d’entrada al sistema. Per exemple, desviant recursos cap a un programa propi, inspirat en el model del Ramón y Cajal o l’antic Icrea júnior. Seran anys complexos, i la crisi econòmica ho farà tot més difícil. Però és un moment decisiu de renovació generacional, i cal fer-la amb les màximes garanties per no tornar a hipotecar el futur del sistema universitari català.