El valor del present
L’any 2018 Laura Young, una comerciant d’antiguitats, va entrar en una botiga de segona mà a Austin, Texas, EUA. I hi va trobar un bust que li va cridar l’atenció. Era a terra, pesava més de 23 quilos i valia 34,99 dòlars. El va comprar i el va asseure al seient del seu cotxe amb el cinturó de seguretat i el preu encara enganxat en una galta. La intuïció i el coneixement de Laura Young van portar-la a fer unes consultes sobre la seva troballa i va descobrir que havia comprat un bust romà d’uns 2.000 anys que no es podia vendre perquè pertanyia al govern de Baviera. Formava part de la col·lecció d’art del rei Lluís I i podria ser que hagués arribat a Texas a través d’un soldat nord-americà que se’l va emportar després de la guerra. Però no se sap. El que se sap és que és una obra molt valuosa i que la mirada d’una persona el va rescatar. Algú que es va fixar en una peça bruta que hi havia a terra i que tenia el preu de color groc enganxat a la galta. Algú que encara és capaç de mirar i que té la sensibilitat per trobar un objecte especial. Abans d’acabar al terra d’una botiga va passar per altres mans. Potser en van gaudir o se’n van avorrir o no el van mirar mai més. Ves a saber els llocs on va estar durant els seus 2.000 anys. El que se sap és que no torna als orígens. Només a mans de qui, en un altre moment, se’l va apropiar.
Els viatges dels objectes són fascinants. Tinguin el valor que tinguin. El preu dels tresors que no valen res és incalculable. Perquè els omplim de significat. Ens acompanyen quan ens porten a records preuats, però també els tenim per quedar bé o perquè no trobem el moment de fer neteja. Així és com molts es traslladen de lloc, quan hem decidit acomiadar-los. O quan algú altre ho disposa per a nosaltres. Amb força o amb tendresa. El que se sap és que els objectes viatgen i poden tenir vides llarguíssimes. Molt curtes també. El bust romà de Texas té el valor de 34,99 dòlars alhora que el valor incalculable de pertànyer a un passat que sovint respectem molt més que el present. Ens entossudim a estudiar-lo i a buscar-ne els vestigis per entendre d’on venim, però encara som incapaços de resoldre dilemes més o menys complexos del nostre temps. Hauríem de poder fer les dues coses per tenir un futur més amable i un passat encara més ple de descobertes. Potser la solució seria tractar el present amb la mateixa delicadesa que es guarda un bust romà quan l’identifiques amb la mirada, amb la voluntat de conservar-lo i aprendre d’uns ulls de marbre. Aturar-nos a escoltar de tot el que parlen.
Ens reconeixem en la història tal com ens l’han explicada i sobretot en la que no ens han explicat. Ens imaginem vivint en altres segles i en altres llocs del món i en el nostre segle i en el nostre món ens veiem mancats de la possibilitat de fer-ho diferent. Ens enlluerna allò que és antic només pel fet de ser-ho. Li hem tret el pes i la responsabilitat de poder canviar res. El passat ja ha passat. Encara que se’n puguin tenir versions diverses i el present serveixi per discutir-les. És difícil tenir perspectiva quan la perspectiva no pot donar-se. Però no cal ser especialment visionària per pensar que si no es canvien molts dels valors que predominen en les nostres societats no hi haurà cap Laura Young que vingui a rescatar-nos del terra. I no sembla esbojarrat del tot pensar que és millor que ens tractem ara amb la delicadesa que mereixien tots els altres presents i no esperar a ser valorats en forma de bust de la més antiga de les antiguitats. O, en tot cas, també.
