Preparar-se per al sacrifici
Els conflictes enquistats i complexos, com el que enfronta Catalunya amb Espanya, atreuen de manera natural una quantitat important de xarlatans. Són personatges que proposen solucions més o menys rectilínies i aparentment clares a situacions que són viscudes amb angoixa perquè no se’n veu la sortida ni a curt ni a llarg termini. Una part d’aquests angoixats formen un públic àvid d’escoltar veus que els donin la raó, imbuïdes d’una suposada autoritat que ningú s’ha molestat a comprovar. Últimament s’ha passejat per Barcelona un nord-americà anomenat Paul Engler, que diu que és expert en moviments no-violents i que és autor, juntament amb el seu germà Mark, d’un Manual de desobediència civil, publicat recentment en català. Engler ha dit, en una entrevista a Vilaweb, coses com aquestes: “Calen enormes quantitats de sacrifici si el moviment vol guanyar. El moviment ha d’entendre que ha de polaritzar, i protestar, encara que hi hagi repressió i sacrifici. Els primers cristians deien que la llavor de l’Església era la sang dels màrtirs. Morir com un màrtir és inherent als moviments guanyadors. No es vol que passi, però és inevitable un cop augmentes la tensió”. Paul Engler hi explica també que ell mateix és cristià (“místic”, precisava) i fill d’un capellà i una monja (“producte de l’amor prohibit”, afegia). Amb el seu habitual sentit de l’oportunitat, al president Torra li va faltar temps per retuitar l’entrevista, amb aquest consell: “Unes reflexions que tot l’independentisme hauria d’escoltar atentament”. I destacava el titular de l’entrevista: “Si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, escalar molt més i acceptar alts nivells de sacrificis”.
Hi ha un independentisme que fa temps que somieja i especula, no gaire secretament, amb alts sacrificis, fins i tot de vides humanes, com a recte camí per assolir la gloriosa llibertat. Els pusil·lànimes i els hipocondríacs, quan treuen pit, resulten grotescos, i això és el que fa temps que passa aquí amb un seguit d’opinadors, intel·lectualets i revolucionaris de saló que van repetint la matraca que el problema dels catalans és que són uns ingenus i poc menys que uns covards. No hi haurà independència fins que no es vessi sang, venen a dir, amb la boca petita o grossa. Aleshores sí que la comunitat internacional s’adonarà de la barbàrie dels espanyols i del patiment i la grandesa dels catalans, i la llibertat caurà com fruita madura. És una impostura prou repulsiva, que només té una resposta possible: si tan segurs estan del que diuen, que siguin conseqüents (una altra paraula que els encanta) i vessin la seva, de sang. En comptes d’això, s’estimen més caricaturitzar la ciutadania com a massa petitburgesa que no mereix la llibertat perquè no sap conquerir-la. Saben que piquen damunt la ferida, i que això els fa ser escoltats. En temps de conflicte cal anar alerta amb el contrari, certament. Però, sobretot, alerta amb els nans que es posen de puntetes per intentar semblar més alts.
