La dificultat d'accés a l'habitatge continua sent un dels problemes fonamentals de l'estat espanyol. En plena discussió sobre la nova llei que el govern vol aprovar i en ple debat sobre la regulació dels lloguers, l'Ajuntament de la Ciutat Comtal i l'Àrea Metropolitana de Barcelona acaben d'anunciar el llançament d'Habitatge Metròpolis. La paraula innovació ha estat la més repetida en la presentació d'aquesta empresa mixta per a la construcció de 4.500 habitatges públics de lloguer "assequible" -per sota de mercat-. Però Barcelona és una ciutat on la col·laboració público-privada no és exactament una novetat i on aquests partenariats han demostrat que no són la millor manera de tirar endavant polítiques públiques essencials per als seus habitants.
La principal "novetat" aquí és la del lloguer, ja que l'habitatge públic s'ha orientat tradicionalment cap a la compra. L'objectiu declarat: "modelar" el mercat per abaratir preus en una ciutat on els lloguers han pujat més d'un 40% des del 2013 i on els desnonaments per impagament són ja dels més elevats de l'Estat. Però el mercat no "s'organitza" facilitant i assegurant el benefici privat.
Curiosament, fa temps que sentim el sector immobiliari dient que cal habitatge de lloguer "assequible" i que té un extraordinari interès en participar en aquest mercat. No és per altruisme. Avui, a Barcelona, amb els salaris per terra, els lloguers s'emporten més d'un 50% dels ingressos de les llars de menys renda. Que continuïn pujant és simplement inviable per al negoci mateix. Es deixa cada vegada més gent fora. D'altra banda, com més pressió del mercat, més malestar social i més protesta. El moviment d'habitatge a Catalunya està lluitant en un dur front de batalla i té cada vegada més força.
D'altra banda, el sector immobiliari ho té molt clar: diu que per frenar l'escalada de preus -i la protesta- no cal regular, ni expropiar, ni intervenir de cap manera en el mercat, cal construir habitatge assequible. A les institucions públiques hi ha hagut més o menys debat segons quin és el partit que les lidera, però a l'hora de construir, tant el govern central com l'Ajuntament de Barcelona o fins i tot el de Madrid -més neoliberal-, tots coincideixen: la millor manera de tirar endavant projectes que requereixen inversions fortes és de la mà de les grans empreses que controlen el sector. El resultat: es generen beneficis en un bé de primera necessitat, i la rendibilitat està assegurada per a les empreses, que assumeixen zero risc -encara que es parli de risc compartit-. Esclar que si els inquilins deixen de pagar, l'Ajuntament es farà càrrec del pagament de la seva renda o haurà de lidiar amb els desnonaments. El principal escull per a les empreses que es dediquen al lloguer queda així solucionat. Negoci rodó.
Per descomptat, per construir es necessita sòl, fet que impulsa nous plans urbanístics que al seu torn produiran beneficis per al sector i que aniran acompanyats de més pujades de preus: a Madrid, la gegantina operació Chamartín, i a Barcelona, els espais esgarrapats a la més modesta del 22@.
La pregunta llavors és per què no s'aposta per habitatge cent per cent públic, perquè no es licita la construcció i es gestiona a través de l'administració. Sembla que les regles d'austeritat han assecat la imaginació dels governs progressistes a l'hora de pensar mecanismes realment públics. Davant del problema de l'habitatge, obrir un nou nínxol de negoci garantint beneficis al sector privat amb l'aval públic no dibuixa cap solució. Podem i hem d'aspirar a més. Sobretot si entenem que les empreses que han aconseguit entrar a Habitatge Metròpolis són dues de les més gegants del sector. Neinor Homes va obtenir beneficis de 10,2 milions d'euros el primer trimestre de l'any i Cevasa -participada pel Santander- és un dels principals actors en el mercat de l'habitatge d'Espanya. Aquesta última, de fet, s'ha expressat públicament contra la llei catalana de regulació de lloguers i dels partits polítics que la promouen. Perquè vulguem o no, aquestes empreses són actors polítics que pressionen pels seus interessos, i la millor manera de modelar el mercat immobiliari és prendre'ls poder, no donar-los-en a costa del que és de tots. La millor via per garantir el dret a l'habitatge continua sent desmercantilitzar-lo, i això no es pot fer de bracet dels que hi fan negoci i dels fons voltor que els acompanyen.
Nuria Alabao és periodista i antropòloga
Pablo Carmona és historiador i membre de la Fundación de los Comunes
