Premsa amb 'p' de 'propaganda'

Si un periodista independent d’un diari independent, George L. Steer de The Times, no hagués estat al País Basc el 1937, probablement hauríem trigat molts anys a descobrir que la massacre de Gernika havia estat obra de l’aviació nazi. La propaganda falangista, amb filmacions amb attrezzo incloses, pretenia demostrar que el desastre s’havia d’endossar a una política de terra cremada dels republicans en retirada. Al cantó republicà, quan els feixistes començaven l’ofensiva contra Catalunya, el desembre de 1938, els diaris de Barcelona minimitzaven l’enemic i anunciaven que Franco estava acabat per un complot dels seus.

Les guerres propicien els episodis més aguts de la propaganda. A Rússia ha quallat la idea que la invasió d’Ucraïna és una operació per restablir la democràcia en un país governat pel totalitarisme. I a l’Eurozona –en aquest cas més exactament zona OTAN– es maquilla la crua realitat que Rússia està guanyant, per una qüestió tan demostrable com el nombre de quilòmetres quadrats que s’està annexionant, o que els que també estan perdent són els castigats de l’especulació energètica, classes populars europees, en proporció directa a la pèrdua de capacitat adquisitiva que costa que Putin tingui dificultats per pagar la seva guerra, el gran argument propagandístic dels embargaments. Una altra qüestió que la propaganda tapa és que a vegades el preu d’una causa noble –la defensa nacional, en aquest cas– és admetre que l’enarborin autèntics bandarres. Només les víctimes són sempre els bons, per això el periodisme independent les tria com a protagonistes enfront dels que es creuen que els russos són la resurrecció de Lenin alliberant el poble del tsarisme i els que mitifiquen un president ucraïnès amb clarobscurs que, certament, domina la dramatúrgia i l’escenografia de l’agitprop.

Els conflictes molt polaritzats també tributen òrbites a la propaganda. Vaig cobrir en directe el cas basc i vaig analitzar acadèmicament la propaganda que uns i altres hi van dedicar. Les claus bàsiques eren angelitzar els nostres i demonitzar els contraris, una tensió que admet la metàfora de la sokatira –l’esport d’estirar la corda en sentits contraris– i que fa que els dos extrems s’allunyin del punt ponderal de la realitat: in medio virtus, la necessària equidistància del periodisme que pretén informar, criticada per uns i altres. Ítems publicitaris estadísticament significatius eren l’optimització del final de la violència, allò que col·loquialment és "l’anem guanyant" i "la victòria serà ràpida", verbigràcia “Múgica pronostica que ETA deixarà d'existir abans del 1992”; i la criminalització social afegida al crim ja essencialment terrible de l’enemic –ETA– extirpant-li el caràcter polític per situar-lo en la delinqüència comuna i mafiosa.

El conflicte català és polític i sense víctimes mortals, per fortuna, però mediàticament se situa també en el debat entre les propagandes creuades independentisme-Estat i els intents d’equidistància informativa, també criticats per uns i altres. Tot i l’absència de violència sobiranista, a Espanya ha quallat la idea que aquí hi va haver un cop d’estat i que els polítics que van intentar la secessió són “colpistes”. Per la seva banda, l’independentisme insisteix en la moral de victòria a partir de l’1-O, passant de llarg de l’evident derrota: no només Catalunya no és independent, sinó que ha vist retallada l’autonomia i tècnicament els catalans tenim menys drets i garanties que abans d’iniciar-se el Procés. Evidentment, el relat propagandista no preveu l'autocrítica dels actors que van posar el fre de mà quan el motor tenia més força i que després són responsables de les batalles caïnites i la desmobilització, que suposen de facto una rendició tan incondicional que “el govern més progressista de la història” es pot permetre fer passar la taula de diàleg per les forques caudines.

La polarització es tradueix també en premsa afí i premsa hostil. A Espanya la pràctica totalitat de la premsa és hostil a l’independentisme, mentre que aquí s'hi respon amb el reflex condicionat d’un periodisme de part. La premsa de partit va periclitar perquè els consumidors s’estimaven més veure la realitat al més objectivament possible i des de diferents punts de vista. Però la tornada a la trinxera ha ressuscitat una premsa –si no obertament de partit perquè fa mal als ulls– obertament partidària, que a més a més alimenta un receptor que només vol veure el món des de la perspectiva esbiaixada de la seva parcel·la.

La premsa partidària és una opció molt legítima i que, a més a més, funciona, perquè el feedback entre emissor i receptor és un transsumpte de la comunió metafísica. El problema és que aquests consumidors de causes més que d’opinió pública, en el nostre àmbit, es manifesten sovint pretenent portar al seu terreny els mitjans amb llibres d’estil transversals i d’explicar les realitats sempre polièdriques des dels diferents punts de vista que les conformen. Els primers a rebre són els mitjans públics, en el nostre cas TV3 i Catalunya Ràdio, acusats de traïdories simplement perquè fan la seva funció plural i, a més, resulta que regulada. Última estació, el comissari Villarejo al FAQS.

La contemplació de fonts hostils ajuda a entendre millor els contenciosos, aquest és un altre tema. Per això el meu periodisme en situacions de conflicte –el que vaig practicar i el que vaig ensenyar a la universitat– em va portar a definir la necessitat d’una “polifonia de fonts”, definició evidentment d’arrel musical. Jo la vaig practicar i mentre s’escrivia en les dimensions de “La premsa contra ETA”, proclamada per diversos manuals del ministeri de l’Interior, a més a més de contemplar les fonts oficials jo donava veu a ETA i a l’esquerra abertzale, com, en les meves corresponsalies transatlàntiques, a l’IRA i l’OAP. Conservo exemplars originals de diaris exemplars, entre els quals el de The Times que donava la notícia del bombardeig de Gernika.