Aquest és un article d’agraïment a l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, que ha tingut la generositat de distingir-me amb el seu Premi d’Honor. Un reconeixement que ve dels companys de professió és especialment valuós.
Llegir un diari cada dia des que era una criatura (a casa hi havia una subscripció) m’ha fet com soc, m’ha ajudat a entendre el món, a esmolar l’esperit crític i a mantenir-lo en forma. Avui llegeixo els diaris encara amb més interès, perquè garbellen l’allau d’informació i la presenten, al paper, jerarquitzada d’una forma menys invasiva, acompanyada del context de columnistes que s’examinen diàriament del seu talent. Sense mitjans professionals, la democràcia s’ofega.
A més, la premsa comarcal i local és el primer graó de la construcció d’un espai de comunicació nacional, i com que viu amb els conflictes d’interessos ben a la vora, és el primer camp on es lliura la batalla per la llibertat d’informació.
I finalment, un apunt sobre premsa i llengua. Als anys del franquisme, Josep Maria Espinàs va dir: “Escriure en català és una sort. L’escriptor català té un avantatge que no té cap altre escriptor del món. Disposa d'una causa per la qual poder lluitar, i en un món en què es parla de crisi d’ideals, disposar d’un ideal col·lectiu és un privilegi”. Sí, a vegades aquesta sensació d'haver d’estar sempre salvant els mots, pesa. Però si alguna cosa t’ensenyen els anys i l’ofici és que la vida és lluita. Països més grans que el nostre també tenen problemes existencials, i en això nosaltres no som diferents. Si de cas, a nosaltres ens passa que vivim en un sistema comunicatiu i en un ordre polític basats en fer-nos creure que som un subsistema. Però si dediquen tants esforços a fer-nos-ho creure és perquè saben que no és veritat.
