Premisses del nou Govern

“Però sembla tan clar que ens equivoquem / com que ho anem a fer”, cantaven els Manel. Sembla tan clar que les negociacions per formar un govern seran un maldecap com que l’acord s’assolirà a última hora, perquè als protagonistes (ERC, Junts i en alguna mesura la CUP) no els queda altre remei. Partint d’aquest pronòstic, m’atreveixo a plantejar tres reptes per al nou Govern que presidirà Pere Aragonès.

GOVERNAR QUATRE ANYS. Catalunya necessita estabilitat perquè venim d’anys molt convulsos, hi ha massa carpetes obertes i una fatigosa sensació de provisionalitat. A més, el context econòmic és especialment advers. Sortosament, l’independentisme també necessita estabilitat, per demostrar que pot ser la principal eina de gestió i transformació del país, per eixamplar el seu suport i, en el cas de Junts, per donar-se el temps necessari per consolidar unes estructures de partit que encara estan tendres. Segur que el nou Govern patirà descoordinacions i travetes, segur que haurà de fer front al sabotatge extern i al rebentisme intern (els estirabots de Laura Borràs i Quim Torra, aquesta última setmana, han estat força lamentables). Però les noves personalitats d’aquest executiu, començant per Aragonès i Artadi, han de ser capaces de segellar un pacte de ferro que els situï per damunt de la cridòria i els conjuri a blindar la seva durabilitat: el país necessita fugir de la immediatesa i pensar amb l’ambició que només dona el mitjà termini. Aquest Govern ha de fer el que calgui per durar quatre anys, i ho ha de proclamar en veu alta, perquè els seus enemics interns o externs ho tinguin ben clar.

GOVERNAR PER A TOTHOM. Encara que el Govern es recolzi en una majoria parlamentària indiscutible, la seva obligació és recordar que la Generalitat encarna el conjunt de la població catalana i que el Govern -encara més si és independentista- veu el país com un tot, i tots els ciutadans com una comunitat de drets que no es pot veure amenaçada per cap disputa ideològica o identitària. L’electorat ja ha fet una part de la feina, castigant els partits que més han utilitzat la por i la divisió com a eines d’agitació. Ara li toca al Govern demostrar que pot liderar grans acords de país sense haver de renunciar al seu legítim horitzó nacional. Això implica, també, que la Generalitat i tots els organismes que en depenen han de respondre només davant la ciutadania en conjunt -és a dir, el Parlament i els municipis-. És normal i legítim que els independentistes acordin estratègies conjuntes, però això s’ha de fer en el marc de l’actuació dels partits, no en altres organismes que, per definició, deixen al marge una part substancial de la població catalana.

ENFORTIR LA MAJORIA. Però el mateix respecte a la democràcia obliga el nou Govern a escoltar el missatge que emana del sufragi popular. Tenim un Parlament amb una clara majoria independentista, que deriva d’un 52% de vot popular. Per desgràcia, el govern espanyol es pot permetre ignorar aquesta realitat amb l’ús de la força legal o de la força física; el govern català, en canvi, ha de ser lleial a aquest mandat, que, a més d’independentista, és republicà i antirepressiu, proclamar-lo sempre i a tot arreu, defensar-lo a Madrid i a Brussel·les, i ajudar a crear les condicions perquè tan aviat com sigui possible es tradueixi en accions polítiques concretes. Amb el benentès que, amb l’actual correlació de forces, la millor manera d’acostar-nos a la independència és governant bé, conservant el poder i evidenciant que no hi ha alternativa. En resum: desesperant l’adversari.