Premis Nobel de la guerra

i Mónica García Prieto
21/11/2020
3 min

Quan Donald Trump va arribar al càrrec, la seva obsessió inicial va ser obtenir el premi Nobel de la pau. Aquest va ser el motor de les seves negociacions amb Corea del Nord, que van acabar en res però es van traduir en un impressionant àlbum fotogràfic entre el milionari i el dictador. No hauria sigut gens estrany que el comitè noruec hagués sospesat les virtuts de Trump per al reconeixement internacional: la pompa que envolta aquests guardons fa temps que no es correspon amb la seva imatge real. Com passa amb la resta d’institucions, els escàndols i el descrèdit han arrabassat credibilitat als premis, encara que mantinguin el caixet gràcies a l’ statu quo.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El Nobel de la pau, el més preuat dels guardons, ha estat concedit a personatges tan diversos com Henry Kissinger, per la seva negociació, el 1973, d’un alto el foc en plena Guerra del Vietnam. Al mateix temps que el negociava, bombardejava Cambodja en secret en un escàndol tan flagrant que la seva contrapart vietnamita, el general Le Duc Tho, també reconegut amb el Nobel, es va negar a acceptar el guardó.

També van ser reconeguts pacifistes de la talla de Shimon Peres -promotor del programa nuclear israelià i màxim responsable, com a primer ministre de l’època, de la matança de Qana (Líban, 1996), quan 106 refugiats amagats en un recinte de les Nacions Unides van ser bombardejats per l’exèrcit israelià- o Iàsser Arafat, líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina i màxim responsable de les corresponents accions armades del grup. Quan el guardó va recaure sobre el president colombià Juan Manuel Santos per rubricar els acords de pau amb els rebels de les FARC que haurien d’haver posat fi a 50 anys de conflicte, la ironia es va posar de manifest: cinc dies abans del lliurament, el poble colombià rebutjava els acords mitjançant referèndum i posava en dubte l’eficàcia dels acords.

La birmana Aung San Suu Kyi, premiada el 1991 per la seva “lluita no-violenta per la democràcia i els drets humans”, va deixar de lluitar pacíficament quan unes eleccions li van permetre acariciar el poder. Va optar per compartir el pastís amb la junta militar contra la qual combatia i va acabar emparant i defensant la neteja ètnica de la comunitat rohingya, expulsada manu militari del país cap a la veïna Bangladesh enmig de terribles episodis de violència, violacions massives i execucions de nens. El seu pragmatisme ha estat recompensat per una població budista i extremadament antimusulmana que ha premiat la injuriada premi Nobel amb un 80% del suport popular en els comicis generals celebrats aquest novembre. Això, tot i que (o precisament perquè) el seu paper qüestionant la neteja ètnica va ser tan vehement que altres guardonats, entre ells l’arquebisbe de Sud-àfrica Desmond Tutu, el Dalai-lama, la iemenita Tawakul Karman, la iraniana Shirin Ebadi o la nord-irlandesa Mairead Maguire, van expressar crítiques contra Suu Kyi i la van instar a defensar els drets humans de la comunitat musulmana rohingya, amb escàs èxit.

Però la llista segueix. A Barack Obama li van donar un Nobel de la pau el 2009 “pels seus extraordinaris esforços per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles” quan només portava un any al càrrec i encara era comandant en cap de dues guerres. A la Unió Europea el 2012, “per la seva contribució durant sis dècades a l’avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa”, quan els drets dels refugiats quedaven encallats a les nostres costes. I al primer ministre etíop més jove de país, Abiy Ahmed Ali, l’hi van concedir fa un any “pels seus esforços per aconseguir la pau i la cooperació internacional, i en particular per la seva iniciativa decisiva per resoldre el conflicte fronterer amb la veïna Eritrea” .

No sorprèn que Abiy Ahmed Ali hagi passat d’heroi a malvat en menys d’un any. El guanyador del Nobel 2019 ha rebutjat les peticions internacionals de diàleg en el conflicte que lliura contra la comunitat tigrinya, que ja s’ha traduït en bombardejos i durs combats entre els rebels i les tropes governamentals i que amenaça, segons alguns analistes, amb la neteja ètnica de la comunitat i amb 200.000 refugiats. Des de l’any en què va assumir el càrrec, l’assessora especial de l’ONU per a la prevenció del genocidi va denunciar un “nivell alarmant” de violència ètnica i d’estigmatització de grups com els tigrinyes, els amhara, els somalis i els oromo. Molt apropiat per a un Nobel de la pau.

stats