Premi Nobel a la incertesa

Tots els que ens dediquem a l’avaluació de polítiques públiques hem vist en el Nobel d’economia, atorgat aquest dilluns, una manera de posar en valor un canvi metodològic que, fa 30 anys, va revolucionar la nostra manera de veure el món. David Card, Joshua Angrist i Guido Imbens han rebut el premi per la seva contribució a l’anàlisi de les relacions causals. És a dir, per ajudar-nos a entendre una frase que cada dia sentim més: “Correlació no és causalitat”. El fet que dues coses (com el salari mínim i l’atur) pugin alhora no vol dir que una sigui la causa de l’altra. O sí. I aquesta és la gran qüestió.

Els economistes acostumem a tenir moltes teories, i moltes preguntes, però poques dades per contrastar-les i contestar-les. Per saber si una política funciona, l’ideal seria poder fer un experiment, igual que es fa en medicina. Apujar el salari mínim interprofessional (SMI) a un grup A de treballadors, i no apujar-lo a un grup B molt similar. Tots dos grups amb gent que treballa als mateixos sectors, amb la mateixa formació i anys d’experiència. I, al cap d’un temps, mesurar què ha passat amb cada grup: ¿han perdut la feina més treballadors de A o de B?, ¿són més feliços els de A o els de B? El Nobel de l’any passat premiava aquest tipus d’anàlisis, però sovint és difícil dur-los a terme, perquè plantegen dilemes polítics i morals: ¿com els dius a uns treballadors que cobraran menys (o a uns aturats que no rebran un salari universal) que treballadors exactament iguals?

Els premiats aquest any van mirar de lidiar amb aquest problemes, “inventant-se” experiments, aprofitant-se de conjuntures particulars. Per exemple, l’any 1992 l’estat de Pennsilvània (EUA) no va aprovar la llei del salari mínim, a diferència de l'estat veí de Nova Jersey. Els professors Alan B. Krueger i David Card van veure en aquesta diferència una oportunitat per analitzar un experiment que s’havia produït de forma natural. Al ser un territori frontera, tots els factors que afecten el mercat de treball, des de l’economia fins als costos laborals, eren molt similars als dos estats nord-americans. Excepte la llei de salari mínim. Analitzant el sector dels restaurants de menjar ràpid, Krueger i Card van mesurar el canvi en l’ocupació a Nova Jersey, en comparació amb el canvi que es va viure a Pennsilvània. Aquest mètode ja l'havia fet servir 150 anys abans John Snow per descobrir les causes del còlera. Fins llavors, no se sabia com es transmetia el còlera, però, comparant els infectats de zones de Londres al voltant de diferents fonts d’aigua, Snow va comprovar que la malaltia es transmetia per l’aigua. Krueger i Card van aplicar aquesta metodologia per avaluar l’impacte de les polítiques públiques. Aprofitant un experiment natural, van aconseguir crear un grup de control per demostrar que la llei del salari mínim no havia afectat l’ocupació al sector del menjar ràpid a Nova Jersey. Malauradament, Krueger va morir fa dos anys i per això no ha pogut rebre un premi, el Nobel, que no es dona post mortem.

Krueger i Card van posar en valor la recerca empírica: es van posar a comprovar si la realitat aguantava el pes de moltes teories establertes dins l’economia. Això va obrir la porta a molts dels estudis més coneguts en el camp del mercat laboral o l’educació. Angrist i Imbens van continuar estudiant quins eren els mecanismes que ens permeten treure conclusions d’aquests experiments naturals. Van crear un marc teòric per poder identificar aquesta causalitat. Per exemple, van analitzar com passar més temps a l'escola afectava els salaris. Tots els estudiants americans que neixen el mateix any van al mateix curs, però poden deixar els estudis quan fan 16 anys. Per tant, aquells que abandonen l’escola als 16 anys, però han nascut al desembre, tenen pràcticament un any més d’educació que els seus companys de curs que han nascut al gener (i que, per tant, poden deixar abans el sistema educatiu). Comparant els salaris d’uns i altres, es va trobar que els joves que es passaven quasi un any més a les aules tenien després, de mitjana, sous més alts. És a dir, l’escola fa més productius els joves.

El premi a Card, Angrist i Imbens és un premi al rigor per contestar preguntes del tipus “què hauria passat si...?” És un premi a una metodologia que ha donat més credibilitat a l’anàlisi econòmica i que, per tant, ens ha permès basar més polítiques públiques en l’evidència. No és un premi als resultats d’un estudi concret. És per això que la politització del Nobel, minuts després que es conegués, amb afirmacions que era una validació de la pujada de l'SMI a Espanya va en contra de l’esperit del mateix premi. La lliçó del Nobel no és que una política (per benintencionada que sigui) és correcta, sinó que totes les polítiques s’han d’avaluar correctament. I això vol dir atrevir-se a deixar que la realitat et digui si la teva política funciona o no.