La periodista de l’ARA Núria Orriols va rebre dimecres el premi de periodisme d’investigació Ramon Barnils per la informació sobre l’existència de llicències d’edat al Parlament, aquelles que permetien cobrar pràcticament el 100% del sou sense treballar els cinc anys anteriors a la jubilació i a les quals, des del 2009, s’han destinat més de 14 milions d’euros.
La notícia del premi m’ha fet reviure el 2018, quan el premi Barnils va ser concedit a l’Àlex Font, la Natàlia Vila, l’Albert Cadanet i l’Albert Martín per la investigació sobre la guerra econòmica contra el Procés, en concret, quan l’Estat va treure milers de milions de dipòsits dels bancs l’endemà de l’1 d’Octubre.
És periodisme en el seu sentit més autèntic, el que fa sortir a la superfície allò que el poder amaga, el que descobreix l’obsolescència de comportaments que la societat ha tingut per normals o el que denuncia abusos, com passa en els treballs que firmen en aquest diari l’Albert Llimós i la Núria Juanico, que fins i tot han acabat a la pantalla gran. Són els tipus de treball que li donen a l’ARA la característica de mitjà independent i d’imprescindible en la dieta informativa diària.
Vaig ser alumne de Ramon Barnils a l’Autònoma. El recordo entrant a l’aula amb la cigarreta als llavis, el somriure murri, la camisa de quadres arremangada en plecs precisos fins als bíceps, compartint les xafarderies del moment a les redaccions dels diaris de Barcelona, parlant-nos no com un professor sinó com si ja fóssim periodistes i ell fos un col·lega veterà, i advertint-nos que no pensava donar-nos cap opinió sobre res que haguéssim escrit que no hagués estat prèviament publicat, “encara que sigui al full parroquial”, deia. És bo que no l’hàgim oblidat i que doni nom a un premi al periodisme que canvia les coses.
