'Preludi en sol major'
Les notícies prenen una dimensió gairebé d'irrealitat, desconegudes. Escoltar la ràdio o llegir el diari fa por fins i tot als que no l'escolten ni el llegeixen, perquè pel carrer s'ha escampat l'epidèmia de la fatalitat. Som vulnerables en un temps d'incertesa. I la vulnerabilitat és un estat en el qual és fàcil acabar sentint-se còmode.Un pot acollir-s'hi per justificar certes mancances: perdoneu-nos perquè les circumstàncies ens colpegen. Perdre la feina, la casa, els projectes o, en definitiva, l'estabilitat, espanta. Quan això passa al veí, a l'amic i als companys de professió, sembla que la vulnerabilitat col·lectiva sigui un bon argument per escudar-s'hi a nivell personal: són aquests temps, és aquest moment, que ens trenca per dins i ens fa menys responsables de la nostra pròpia existència.
A la biblioteca busco els poetes que m'han demanat per al recital. Trio amb cura les paraules d'un autor i un altre ordenant poemes que la música del violoncel acompanyarà. M'agrada Teresa Pàmies quan diu que la història s'escriurà algun dia no pas per descobrir qui tenia raó, sinó per reconstruir uns moments contradictoris i amb totes les contradiccions actuant com a factors positius o negatius, i que això serà possible només un cop allunyats de les brases, que fins i tot apagades, encara cremaran.
Unes ferides que potser perduraran, ho diu també Bejan Matur en el seu poema Vestes : encara que vessem foc al mar, el foc hi cremarà per sempre.
Quan el músic i jo comencem el recital, al públic hi ha un noi amb un gos i una noia amb un nen d'un any i mig. L'un crida i l'altre lladra. Demanem a l'organització si per favor poden convidar-los a marxar i ens respon que són temps de màxima vulnerabilitat, que no permeten desestimar dos espectadors voluntariosos que s'han presentat a un acte marginal de lectura de poemes. Gràcies, responem, i comença el Preludi en sol major de Bach seguit de les paraules de Teresa Pàmies i els lladrucs del gos.
