'Kame hame ha' als prejudicis lingüístics
Han passat 30 anys d’aquell Son Goku que vam veure en català a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià. Sens dubte, la direcció de TV3 d’aquell moment va saber innovar i oferir un producte completament trencador, que ràpidament va esdevenir un èxit sense precedents arreu. Tota una generació d’infants i joves dels tres territoris, de famílies catalanoparlants o no, van apropar-se a la nostra llengua a través de l’oci i el lleure, més enllà de l’escola. El Son Goku va corroborar dues evidències fonamentals: a) perquè el català pugui competir culturalment amb llengües com el castellà o l’anglès, hem de tenir els recursos, la creativitat i l’enginy per poder oferir productes altament atractius, interessants i diferents; i b) que quan s’ofereixen productes altament interessants, atractius i diferents, la varietat dialectal no és mai cap fre ni barrera arreu del domini lingüístic.
Tres dècades després, on som i què en resta, de l’esperit del 1990? La situació no és especialment esperançadora. El sector de l’audiovisual català, cabdal a l’hora de produir continguts en la nostra llengua, pateix una crisi profunda pel dèficit estructural de finançament que arrossega, acompanyat d’un context general de manca de polítiques lingüístiques eficaces que fomentin el prestigi i l’ús de la llengua i, per tant, indirectament, que promoguin el consum d’audiovisual propi. A més, les produccions pròpies no s’exploten prou –o gens– arreu del domini lingüístic, com és el cas del Mai neva a ciutat. Hi ha algunes excepcions que confirmen la regla, com la sèrie Merlí, emesa per À Punt; la sèrie valenciana La forastera, programada també per TV3, o el programa Favorits, el primer de la història coproduït per les televisions dels tres territoris, quelcom que ja denota el caràcter absolutament anecdòtic del cas. I el doblatge? Massa escàs, pagat a preu d’or i de vegades per partida doble o triple, a causa precisament de la manca de coordinació territorial... i dels prejudicis lingüístics!
També cal tractar la qüestió del doblatge a les nostres televisions. La manca de coordinació entre territoris i televisions provoca episodis ridículs com el del passat primer de maig, quan IB3 va emetre en castellà la pel·lícula Jeremiah Johnson, malgrat que n’existeix una versió en català, feta per TV3 fa més de trenta anys. No s’optimitzen els pocs recursos i continguts ja existents en català. Tant costaria que les nostres televisions es posessin d’acord?
Més greu és haver de pagar el doblatge per partida doble o triple. Aquesta falta de coordinació ha creat situacions rocambolesques, com la de Doraemon. Aquesta sèrie infantil ha estat doblada tres vegades al català. No és broma! Una, per encàrrec de l’antic Canal 9, en varietat valenciana; dues, per encàrrec d’IB3, en varietat suposadament balear, i tres, per encàrrec de TV3, en varietat suposadament central! Té cap sentit gastar els pocs diners que tenim per doblar el mateix contingut en comptes de fer pinya i repartir-nos la feina? I si TV3, IB3, À Punt i els respectius governs es coordinessin per tal de compartir la inversió pública en l’audiovisual en la nostra llengua? Us imagineu que la iniciativa d’un sol doblatge de Bola de drac, emès a gran part del domini lingüístic, hagués anat seguit dels doblatges de la sèrie infantil Ladybug en varietat balear, la sèrie The Inbetweeners en valencià i Detectiu Conan en occidental del Principat i aquests continguts s’haguessin emès a les televisions públiques d’arreu del domini?
La coordinació entre territoris és una de les principals demandes que fa la Plataforma per la Llengua a la campanya #Som10Milions: volem que s’aprofiti cada contingut elaborat en català i sigui distribuït a la resta de territoris, per tal de construir un espai català de comunicació compartit, sense imposar cap varietat dialectal, sinó, precisament, a partir del foment de la diversitat de parlars.
I aquí arribem a la qüestió dels prejudicis lingüístics. Hi ha qui, tal com explicava l’article de l’Àlex Gutiérrez del diumenge 10 de maig a l’ARA titulat "¿Un doblatge únic a Catalunya, les Balears i el País Valencià?", objectarà el suposat “problema” de la incomprensió de l’argot de determinats parlars. A veure, un dubte: oi que ni l’argot ni el parlar de pel·lícules argentines com les de Ricardo Darín –El hijo de la novia o El mismo amor, la misma lluvia– no han estat mai cap impediment perquè un ciutadà de Madrid, Múrcia o Badajoz les vegi sense subtítols ni tampoc doblades de nou en castellà peninsular? Per què hauria de ser diferent en el nostre cas, que tenim una de les llengües romàniques més unitàries? O és que en lloc d’una qüestió de comprensió més aviat som davant d’un esquema recurrent de prejudicis lingüístics?
En efecte, els prejudicis lingüístics, sovint promoguts –esperem que involuntàriament– per les mateixes institucions del país, són el veritable obstacle al qual ens enfrontem. Només una aposta decidida per la pedagogia i una pràctica sistemàtica i ben coordinada d’intercanvi de continguts d’arreu del domini lingüístic pot solucionar-ho. Privar-nos de conèixer la riquesa lèxica de la llengua que parlem deu milions de persones és una pràctica inadequada que atempta contra la llengua i la cultura catalanes. Per primer cop, els tres governs semblen favorables a crear un espai de comunicació comú, però cal que s’asseguin plegats i planifiquin d’una vegada per totes la continuïtat i millora del camí encetat en temps d’en Goku.
