Prejudicis

En l’exèrcit espanyol del qual vaig formar part activa -poc activa, però part al cap i a la fi- entre l’abril de 1976 i el juny de 1977, primer com a recluta i després com a artiller de segona, l’anàlisi socioideològica resultava fàcil de fer. L’estructura de comandament era, en la seva pràctica totalitat, franquista; ja fos d’un franquisme explícit i arrogant -els que encara lluïen a la màniga de l’uniforme l’escut de la División Azul, o aquells més joves que ens arengaven amenaçant de mort Santiago Carrillo si gosava travessar la frontera- o bé d’un franquisme tàcit, però granític. Els oficials demòcrates, els que havien creat l’aleshores ja desarticulada UMD o hi simpatitzaven, sumaven tot just unes desenes.

Per contra, la tropa era de lleva obligatòria i, per tant, resultava ideològicament tan heterogènia com la societat espanyola d’aquell moment. Depenent de la procedència geogràfica, del nivell d’estudis, de l’extracció social, una part considerable dels soldats tenia una sensibilitat progressista que, sense arribar a engrossir els magres rengles de la Unión Democrática de Soldados -una organització impulsada pels maoistes del Partido del Trabajo-, sí que s’expressava a través de la premsa que llegíem, de les converses amb els companys de més confiança, etcètera. El malaguanyat col·lega i amic Gabriel Cardona -aleshores capità, i úmedo en la clandestinitat- va deixar explicat, en el seu interessant llibre Las torres del honor (Barcelona, Destino, 2011) com, en moments delicats de la Transició, comptà amb la complicitat de determinats membres de la tropa per prevenir o neutralitzar possibles moviments facciosos a la seva caserna.

El 2001, amb la supressió de la mili obligatòria, aquella radiografia va canviar. D’una banda, i encara que la ministra Margarita Robles sostingui l’excel·lència de les acadèmies militars en “innovació, tecnologia i ciberespai”, això no garanteix que en aquells centres s’hi transmeti una veritable cultura democràtica, un respecte escrupolós per la diversitat ideològica, una concepció pluriidentitària d’Espanya... De fet, hi ha motius recents per pensar que no és així, i les tradicionals opacitat i endogàmia de la institució castrense impedeixen tenir-ne valoracions objectives.

Al mateix temps, els antics soldats de reclutament forçós han estat substituïts per soldats professionals o -per dir-ho d’una manera tradicional- mercenaris. I, sense caure en cap mena de determinisme, sembla evident que triar com a opció laboral la de soldat, ni aquí ni enlloc, no comporta ben bé el mateix tarannà, els mateixos gustos i prioritats vitals, que voler ser flequer, conductor de bus, auxiliar de clínica o informàtic. Segur que entre els prop de cent mil membres de la clase de tropa en les actuals forces armades espanyoles hi ha absolutament de tot. Però entre les afinitats electives dels joves que s’hi enrolen i la cultura corporativa que hi troben, això deu explicar que les casernes s’hagin convertit en reductes del vot a Vox, o que alguns soldats celebrin la festa patronal de l’Arma d’Infanteria fent la salutació feixista i entonant cançons en honor de la División Azul.

La ministra Robles diu que això últim “són fets del passat”... Bé, d’un passat recent, perquè es van esdevenir fa un any, durant les celebracions de la Puríssima del 2019, a la caserna de Paracuellos. I quan un partit tan radical i antisistema com el PNB li reclama que depuri els “focus d’ideologia totalitària” existents entre els militars, Robles replica indignada que aquests no poden ser estigmatitzats “pels prejudicis d’alguns”.

A veure, senyora ministra: segons el diccionari, prejudici és una “actitud no raonada, mancada de provació, que es manifesta en formes d’antipatia o de simpatia envers individus, grups, races...”. Considerant que, des de principis del segle XIX, els militars espanyols han protagonitzat desenes de pronunciamientos, ja fossin exitosos o fracassats; que dictadors uniformats van governar Espanya durant gairebé la meitat de la passada centúria; que -torno a recórrer a Gabriel Cardona- probablement cap altre idioma té tants sinònims com l’espanyol per designar un cop militar, des de cuartelazo fins a alzamiento, asonada o sedición; considerant tot això, ¿vostè creu que témer o sospitar de determinats militars espanyols -a partir d’indicis objectius que s’han fet públics- actituds antidemocràtiques, vel·leïtats franquistes o feixistes, són prejudicis sense fonament? ¿Una membre del “govern més progressista de la història” no hauria de tenir un xic més de respecte per la intel·ligència dels ciutadans que van fer possible aquell govern i que els paguen els sous, a vostè i als militars?

En una entrevista de fa dos diumenges a La Vanguardia, Margarita Robles afirmava amb rotunditat que “les forces armades actuals són totalment democràtiques”. ¿Vostès s’imaginen els ministres de Defensa finlandès, noruec o canadenc assegurant això mateix, que els seus respectius exèrcits són plenament democràtics? En aquells països, les forces armades són democràtiques igual com la neu és blanca i els estius, més càlids que els hiverns. En castellà hi ha una dita que fa: dime de lo que presumes y te diré de lo que careces.