Se sol creure que el racisme, com altres formes de discriminació social, es pot eliminar combatent els prejudicis que el fonamenten. D’aquí el recurs a expressions benintencionades com aquell “tots som racistes”, que pretenen desemmascarar prejudicis socialment amagats, fent-los sobreeixir de les nostres consciències. Tanmateix, vista l’escassa eficàcia, si no els efectes contraris, d’aquesta estratègia basada en la presa de consciència, quan tot assenyala una progressió del prejudici racista en sentit contrari al buscat, cal demanar-se per les raons del seu fracàs.
Des del meu punt de vista, la primera raó de la feblesa de tot combat en contra dels prejudicis racials, xenòfobs –per raó de gènere, edat o el que es vulgui–, és conseqüència de l’equivocada comprensió de què és un prejudici. És cert que el llenguatge comú considera que els prejudicis són un tipus de fals coneixement, perillós i tot, de què cal despendre’s per conèixer la realitat tal com és. Per tant, es pressuposa que se’n pot prescindir. Tanmateix, el fet és que la nostra manera de veure el món i de relacionar-nos-hi sempre es construeix sobre prejudicis. És a dir, inevitablement, entenem el món a través de generalitzacions que ens el fan veure d’una manera que ni l’experiència pràctica sol posar en qüestió. Com sostenia el filòsof polonès Leszek Kolakowski, l’estereotip i el prejudici persisteixen al marge de si l’experiència els contradiu perquè els necessitem per sentir-nos segurs: “Descartar-los ens imposaria una alerta constant i ens situaria en un permanent estat de desconcert i incertesa mental”.
El problema arriba –i aquesta és una segona raó de les dificultats de la batalla– quan els prejudicis que es consideren negatius es combaten no pas amb fets i veritats, sinó amb nous prejudicis que es consideren positius. Així, per seguir amb els mateixos exemples, els prejudicis xenòfobs se solen combatre amb prejudicis xenòfils, i el racisme amb discursos entusiastes a favor de la diversitat. Però com també escrivia Max Horkheimer, el prejudici negatiu i el positiu “en fan un de sol, són les dues cares d’una sola cosa”. De manera que no és estrany que, reactivament, l’un faci créixer l’altre.
La gran derrotada d’aquests combats entre prejudicis, esclar, és la veritat. Però és que la veritat és terriblement complexa, per no dir contradictòria, no es deixa reduir a esquemes simples i exigeix aquell estat d’alerta constant del qual parlava Horkheimer, és a dir, una consciència crítica que genera incertesa. És per això que molts pensadors es mostren tan pessimistes sobre el combat del prejudici. Només per citar-ne tres des de perspectives ben diferents: l’escriptor Lev Tolstoi creia que “és impossible discutir sobre allò que es dona per descomptat”, el psicòleg social Abraham Maslow sostenia que “si només tens un martell, tot et sembla un clau”, i l’economista John Maynard Keynes afirmava que “són les velles teories que penetren fins al darrer plec del nostre cervell les que ens impedeixen de veure allò que és evident”.
És una evidència, doncs, que tant els prejudicis suposadament negatius com els positius són difícils tant de combatre com d’imposar. Així, doncs, no hi ha res a fer? Els que encara confiem en la força –relativa– de la raó, pensem que sí. I per bé que sabem que no es pot comptar amb una mirada absenta de prejudicis, si més no creiem que es poden assuaujar, matisar i encara modificar amb una actitud crítica i bona informació. Posem per cas que parlem d’immigració. Dir que és totalment negativa per la supervivència identitària del país, que ens porta a la desaparició com a comunitat nacional, simplement és fals. Jo mateix he sostingut que la immigració del segle XX a Catalunya va salvar la nació de la irrellevància social, econòmica i política, i que caldria considerar la immigració com a lloc de memòria nacional. Però cantar-ne acríticament les excel·lències com a portadora de no se sap quina mena de diversitat salvadora sense veure’n cap dels riscos no resisteix la més mínima contrastació empírica. O dir que la diversitat a l’aula, des del punt de vista educatiu, és només negativa –fa baixar els nivells escolars– o només positiva –afavoreix l’equitat social– és una manera de banalitzar les dificultats objectives d’aquesta realitat i, volent-ho o no, serveix per reforçar cadascun dels prejudicis confrontats.
En definitiva, el prejudici entès com a esquema de percepció simplificada per fer més fàcil la nostra vida és inevitable. D’acord. Però no se’l pot combatre a cops de prejudici alternatiu, sinó que només se’l pot enriquir i matisar a còpia d'enfrontar-lo als fets empírics, en aquest dur combat que sempre és la recerca de la veritat.
