Pregunteu-ho a ells, per què ens violen

Vostè, ¿em pot explicar per què la va arrossegar fins a una habitació i la va violar? ¿Em pot dir, perquè jo ho pugui entendre, què li passava pel cap per penetrar-la vaginalment i obligar-la a fer-li una fel·lació? ¿Vostè creu que pot fer amb una dona el que li plagui? Qui es pensa que és? Quin dret es creu que té sobre una persona per obligar-la a fer res? Què li hauria fet si ella hagués intentat fugir? L’hauria mort? Li hauria llançat àcid a la cara? L’hauria cremat viva? ¿Sap que ella no podia fugir perquè estava morta de por i temia que si es defensava la matarien? ¿Creu que era exagerat que pensés que un home com vostè la podria matar? ¿Creu que tenia cap possibilitat de fugir sense rebre per part seva una resposta violenta? ¿Hi havia cap límit en el mal que li infligia? ¿És capaç de pensar en alguna cosa més que en vostè i el seu òrgan sexual? ¿Ens pot dir si pensa que al seu cervell hi ha algun límit que ens tranquil·litzi a tota la societat per deixar-lo sortir mai més al carrer? Li agrada anar de festa? Com es vesteix quan surt? Per què no va parar de violar, de vexar, d’abusar? ¿Em pot donar alguna raó que em generi cap empatia per algú com vostè? Per què no va parar? Per què va començar? Què faria vostè si l’envoltessin, l’amenacessin, el violessin, l’agredissin? Creu que sobreviuria? ¿Creu que si sobrevisqués, després de dos anys, voldria tornar a explicar com el van violar, com el van agredir? ¿Creu que després d’haver explicat els fets a uns i altres ho voldria tornar a repetir i voldria trobar-se de nou amb els seus botxins? ¿Voldria que una persona que no coneix de res qüestionés si podia haver evitat una violació múltiple i que insinués, perquè sempre s’insinua, que hi ha una provocació prèvia? Per què la va violar? Per què mirava mentre violaven una persona? Per què va participar d’aquell fet? ¿Considera que una dona és res més que un tros de carn? ¿Es considera culpable d’alguna cosa?

Això no ha passat a l’Audiència de Barcelona. Ha passat el que passa sempre. Per què no va fugir? Quantes persones hi havia? Quantes habitacions? Està segura que ho recorda? Ho pot dir més fort, que no l’entenc? En el judici per violació múltiple d’una dona de 18 anys fa dos anys a Sabadell, totes les preguntes del fiscal cap a la víctima supuren el masclisme tan malauradament habitual en aquests casos i tan malauradament habitual encara en la nostra societat. Quan no és en la justícia, és en la política, i quan no, en l’economia, en l’educació o en la comunicació. I en general, a tot arreu alhora. Perquè el sistema pugui demostrar la culpabilitat dels acusats, la víctima ha de tornar a viure el seu sentiment de culpa. Per no haver estat capaç de fugir, de defensar-se, de desfer-se d’aquell malson. Com si d’aquest malson ens en poguéssim desfer. O d’aquesta ferida, i d’aquests jutges, fiscals i advocades que no veuen la mirada d’una persona en els ulls que miren. Hi ha altres maneres de fer i haurien d’aplicar-se. Què esperem? A qui? El sistema és tan pervers que l’empatia és tan intangible com la justícia mateixa. Humiliació sobre humiliació. La jove sortia d’una discoteca. A la jove li agradava anar de festa. Sobre la jove cauen tots els despropòsits. És la violència institucional, la violència estructural, totes les violències que no permeten, encara, que una dona sigui lliure perquè se li discuteix la llibertat sota qualsevol supòsit. Que la víctima torni a patir, per si no ha patit prou, sembla que sigui la consigna. I a massa persones no els inquieta fer de botxins.

És hora de canviar el guió. I és hora que tots els actors ho assumeixin.

Natza Farré és periodista