Preguntes i respostes
Que Catalunya continuï unida a Espanya s'ha convertit en la principal raó de viure de l'estat espanyol, i les raons d'estat solen ser poderoses justament perquè no són raons, sinó interessos que compten amb poderosos instruments d'estat per ser defensats, el menys important dels quals és la seducció. Fixem-nos que, conscient del seu escàs sex appeal , l'estat no diu "Us quedareu fora d'Espanya" sinó que ha de recórrer al més sever i respectable "Us quedareu fora d'Europa".
La gent pot ser una altra cosa. En les converses sobre el tema dels darrers mesos, lubrificades amb la sinceritat que proporciona la distància, els interlocutors espanyols han mostrat, almenys, dos senyals d'autocrítica.
El primer, el reconeixement del fracàs. Viuen una desolació tipus 1898. Els dol Espanya de punta a punta, des del desprestigi de la monarquia a la corrupció al darrer ajuntament, enyoren els elogis internacionals a la Transició i als Jocs de Barcelona. Constaten que han malbaratat els anys daurats de l'ingrés a la UE i dels ingressos procedents de la UE, i que Espanya no ha fet el canvi de xip cap a la meritocràcia i l'excel·lència, sinó que ha confós modernitat amb el caríssim cartró pedra de l'AVE, mentre els joves preparats han d'emigrar.
I el segon, què han fet malament perquè en la zona més europea i desenvolupada d'Espanya, històricament pactista, lliure de violència com la que hi ha hagut a Euskadi, milions de ciutadans hagin conclòs que amb ells no hi ha res a fer.
A canvi, no han deixat d'insistir-me obsessivament amb dues preguntes: per què els pares a Catalunya no poden triar la llengua per a l'educació escolar dels seus fills, i si, en el fons, el problema és que mai no en tindrem prou. I els molesta sentir-se exclosos.
Suposo que tots hem mantingut converses semblants i que hem contestat com bonament hem sabut. I aquesta és una part no menor del problema. Qui dirigeix aquest debat? Telecinco? ¿Els columnistes de l'ARA? ¿La nostra inspiració? Em temo que la conversa més important de la nostra vida col·lectiva està funcionant a base de sentiments i de manera reactiva, segons com ataquin les portades del dia.
Al nostre discurs públic li falta la solidesa dels fets i dades com les que subministren col·lectius com l'Emma i el Wilson, i li sobren efervescència i metàfores marineres. Sobretot, trobo a faltar dur la iniciativa perquè tothom, dins i fora de Catalunya, entengui com és que una majoria ha acabat identificant estat propi amb benestar, progrés i dignitat.
Als Estats Units és inconcebible una gran operació nacional sense que cada discurs i roda de premsa del president s'acompanyi amb una selecció d'arguments. Ho porten a la sang; la Declaració d'Independència comença amb una llarga llista de greuges que justifiquen trencar amb la corona britànica.
El futur és incert, però ho serà menys si estem segurs de la certesa dels nostres arguments, i els defensem amb responsabilitat. Millorar la comunicació del debat més important de la nostra vida col·lectiva és el primer pas per guanyar-lo. I atenció, perquè Catalunya té avui l'atenció del món i el 2013 és un tren que només passarà un cop.
