Passa alguna cosa en relació amb la –diguem-ne– presència absent de l'espiritualitat en la vida pública, i avui és potser el millor dia de l'any per parlar-ne. No em refereixo a aquestes polèmiques tronades i oliosetes sobre si Nadal ja no és el que era i això i allò; o sobre els pessebres que fa o deixa de fer l'Ajuntament de Barcelona a la plaça de Sant Jaume. Tot això desvia l'atenció amb relació a una qüestió més profunda que, encara que no ho sembli, també té una dimensió política. Els proposo, en aquest sentit, un exemple significatiu. A la perifèria dura de les grans ciutats franceses, alguns autòctons d'origen europeu, que de vegades representen una exigua minoria en comparació amb la molt visible comunitat musulmana, han tornat a la pràctica del catolicisme, i no es tracta de cap percepció subjectiva. Tinguem en compte que el 2023 es van batejar a França 5.463 adults: un augment del 21% respecte del 2022 (i el 2021 hi va haver 3.639 bateigs del mateix tipus, cosa que representa un augment del 50% respecte a feia dos anys). Són percentatges rellevants, gens anecdòtics. Alguns analistes opinen, tanmateix, que en el fons només es tracta d'un subratllat de caràcter identitari o cultural, és a dir, del reforçament o de la simple invenció d'un nexe social –el religare llatí, d'on prové la paraula religió– que té poc o gens a veure amb inquietuds espirituals. Crec, però, que fora imprudent, i també irrespectuós, pressuposar quina és la motivació exacta d'aquestes i altres persones. El filòsof Jacques Maritain (criat en el si d'una família francesa protestant) i la seva esposa Raïssa (nascuda en una família jueva russa) es van convertir al catolicisme el 1906 per influència de Léon Bloy. El pensador tenia llavors vint-i-quatre anys. Les raons que porten un home o una dona de més de vint anys a batejar-se, o altres més de cinquanta a convertir-se al judaisme o a l'islam, poden ser molt diverses. En tot cas, la hipòtesi que acabem d'exposar sembla si més no raonable, i no només en el cas del catolicisme.
Què ens passa? La ciència explica el funcionament de les coses, però sembla que amb això no en tenim prou, tot i que ho podem fer veure (només fins a un cert punt). La vida i la mort reclamen un sentit que per força va més enllà de les lleis de Newton i de la taula periòdica dels elements. Europa s'ha allunyat de la religió i fins i tot ha legislat aquest allunyament, cosa que per a alguns té conseqüències importants (és "l'état zéro de la religion", segons Emmanuel Todd). Altres, en canvi, ho avaluen des de la més absoluta normalitat. És evident que la recerca del sentit existeix, però transita camins cada cop més curiosos. De fet, això ja va passar fa mig segle quan els hippies van considerar que les creences espirituals orientals eren preferibles a les autòctones. Aquelles idees han estat substituïdes ara per versions fast food, còmicament indocumentades, d'un estoïcisme que, en realitat, és pura literatura d'autoajuda encoberta. "Esperar la mort amb un pensament favorable, convençuts que no és res més que la dissolució dels elements que componen els éssers vius" (Marc Aureli, llibre II). El cristianisme proposa també un pensament favorable cap a la mort, però en un altre sentit i per mitjà d'una altra mirada. La mirada sàvia i serena, però cansada, dels vells envers la mirada atabalada però vigorosa dels infants: heus aquí el que separa l'estoïcisme tardà de Marc Aureli del cristianisme primigeni. En una societat decadent, el primer les té totes per triomfar, és a dir, per poder integrar-se en la cultura pop, entre el prestatge del budisme i el de la càbala, enmig de la incessant, atordidora roda del consum. L'estoïcisme s'ha posat de moda entre els influencers d'internet. En una web de psicologia recreativa localitzo, per exemple, aquesta impressionant pregunta: "Com saber si soc un estoic?" Resposta: "El perfil estoic [!?] correspon a aquelles persones que accepten el que els passa a la vida i entenen que hi ha coses que no es poden controlar. No hi ha bé ni mal, ja que tot el que passa forma part d'un projecte. Aconsegueixen acceptar tot el que els passa".
Avui és i no és un bon dia per pensar en tot això. D'una banda, és una data amb una significació espiritual important, si més no per als cristians; d'una altra, però, és una celebració festiva que no desemboca precisament en actituds introspectives. Sigui com sigui, m'ha semblat oportú deixar el debat damunt la taula com si fossin unes neules una mica difícils de pair. Bon Nadal, i coneixement amb la beguda.
