El prefix 'ex-' i el sentit comú

Un lector em pregunta si algú sortit de la presó és expres, exprès o ex-pres. No és l'únic cas conflictiu, tot i que la majoria no solen crear gaires problemes.

En alguns, el mot prefixat s'escriu igual que un que comença amb ex: ex-portador / exportador, ex-ponent / exponent, etc. S'escriu però no es diu: la pronúncia oriental els distingeix oposant la e oberta del prefix tònic a la vocal neutra. En d'altres, hi ha un contacte ortogràfic poc estètic: exxa (de Pèrsia), exexiliat, etc.

Però un signe auxiliar és també això: un signe que fem servir quan fa falta. És la filosofia que inspira l'ús de l'accent gràfic. La que ens diu "No posis mai coma entre subjecte i predicat... tret que calgui". La que fa dir a Fabra "Davant OD no hi va mai a... tret que sigui ambigu". La que obre pregunta amb signe interrogatiu quan res més ens diu que ho sigui.

És la filosofia que, en lloc de sotmetre'ns a la norma, la posa al nostre servei. I no hi veu un dogma sinó una convenció que ha de modular el sentit comú.

Si ho hagués de decidir jo partint de zero, potser faria ex- amb guionet si afecta un únic nom i el separaria amb espai si afecta un sintagma lèxic (ex-marit, ex primer ministre).

Però una vegada aquesta norma d'enganxar-lo s'ha assimilat, trobo que és tan absurd tornar al guionet sistemàtic com no posar-n'hi si fer-ho evita l'equívoc. Si trobem en un text exportador de virus i vol dir que n'era portador, el sentit comú ja ens diu que s'entén millor ex-portador. I, per la mateixa raó, jo escriuria ex-pres.