Precisions sobre un Govern tècnic
Al’article de fa quinze dies vaig presentar unes consideracions sobre un possible Govern tècnic. M’han fet moltes preguntes sobre què volia dir. M’han fet pensar, i voldria, doncs, aprofitar l’article d’avui per recollir unes quantes precisions.
El moment tàctic és molt complex i a mi personalment em falten moltes claus, de manera que no en parlaré. Em limitaré a formular algunes anticipacions que em semblen sòlides.
La primera és que mentre hi hagi gent a la presó, lluny de les seves famílies i sense judici (és a dir, presos polítics), no hi haurà ni normalitat ni aparença de normalitat. Hi pot haver un dia tranquil, però s’autoenganya qui es pensi que ens podrem acostumar a conviure amb aquesta situació.
Per a la segona em situo d’aquí sis mesos, o potser d’aquí un any. Com estarem? Només veig dues possibilitats. Una és que continuem amb el 155, probablement sense Govern i amb una ocupació sistemàtica i destructiva de l’aparell administratiu de la Generalitat per part de l’Estat. Hi ha una varietat d’escenaris que poden portar a aquesta situació, però no hi entraré. L’altra possibilitat és que hi hagi un Govern, amb el suport de la majoria parlamentària sobiranista, que batalli, des d’aquest aparell administratiu, centímetre a centímetre, per mantenir i protegir les seves -és a dir, les nostres- posicions. Quina possibilitat és preferible? Em sembla clar que la segona. Els esdeveniments del darrer trimestre del 2017 no han estat la derrota a la qual aspirava la vicepresidenta del govern espanyol. Però tampoc han estat una victòria del sobiranisme. Diguem, si voleu, que per mor de l’1-O i, sobretot, del resultat de les eleccions, es pot interpretar com un empat que permet una retirada ordenada cap a posicions defensables. La segona possibilitat, la d’un Govern sobiranista estable que batalla a la trinxera, és la que, al meu entendre, s’alinea amb una estratègia de retirada ordenada. Val la pena? Feu el següent experiment mental: ¿val la pena que el sobiranisme estigui a càrrec dels ressorts dels ajuntaments i les diputacions? Si contesteu que sí, llavors la resposta ha de ser la mateixa per a la Generalitat encara que aquesta, com sens dubte es pretén, i com en algun breu moment potser poden aconseguir, quedi reduïda a quelcom similar a una diputació. No és el mateix una entitat administrativa dirigida per gestors que, en el millor dels casos, són competents però no tenen altra ambició que ser bons gestors, que una entitat administrativa dirigida per bons gestors que porten, però, el batec del país dins seu.
Després de l’etapa en què ara entrem, que pot durar tota una legislatura, en vindrà una altra que ja hauria de ser de recuperació. És molt probable que cap dels membres dels governs de resistència dels anys que venen puguin ser els líders de l’etapa de recuperació. I la raó és molt simple. Quan era conseller d’Economia, un amic belga em va preguntar com portava el tema de la interacció amb Madrid. Li vaig respondre que “la gestió bé, la humiliació malament”. I la humiliació a la qual em refereixo només era en l’àmbit de la gestió fiscal. La que ara caldrà aguantar serà intensament política. No hi doneu voltes: els governs de la Generalitat de l’etapa que ara comença, una etapa de resistència per garantir que el país aguanti, hauran de serrar les dents molt sovint. L’ànim de venjança està desfermat i la provocació serà constant. Ser membre del Govern cremarà.
En aquestes condicions crec que els nostres màxims dirigents, i per ser concrets esmento Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, haurien de preferir no formar part del govern de resistència. La gran política s’haurà de fer des dels partits. Jo no vull veure els meus dirigents humiliats, i en constant contorsió, un dia sí i un altre també. No sé si ho ha dit algun pensador xinès, però, si no, ho dic jo: en una contesa de posicions els generals lideren des del darrere. La qual cosa no vol dir, en absolut, que hagin de ser invisibles: ho poden fer, permeteu-me l’analogia, des d’un turó.
Quan em refereixo, doncs, a un Govern tècnic no vull dir un Govern sense perfil polític, sinó essencialment un Govern no presidit pels líders dels partits, i sí, també amb una flaire de competència tècnica. És una tipologia de govern que pot ser útil en circumstancies excepcionals, i les nostres ho són. A Itàlia n’han tingut quatre en els darrers 25 anys (Ciampi, 1993-94; Dini, 1995-96; Monti, 2011-13, i Gentiloni, actualment en el càrrec, des del 2016) i, com em diu la meva col·lega Rosella Nicolini, que és una entusiasta de la fórmula: han fet bon servei.