Arran de la signatura d’un conveni entre el govern central i la Generalitat pel cofinançament de 1.668 contractes de professor lector –la porta d’entrada a la carrera universitària– s’ha afirmat que les universitats catalanes tenien un 66% de professors en contractes temporals mentre que a la resta d’Espanya la xifra corresponent seria del 16%. Un contrast molt pertorbador, ja que si això representa el súmmum de la precarietat, em planteja un dilema molt seriós. Les universitats catalanes apareixen en els rànquings –fa poques setmanes era en el Times Higher Education– com a molt destacades a Espanya. ¿He d’arribar a la penosa conclusió que la precarietat és necessària per a la qualitat de la universitat? ¿He de concloure que la decència em demana que el nostre referent per a les bones pràctiques són les pròpies del nivell mitjà de les universitats espanyoles?
No és així. Ho il·lustro amb un exemple hipotètic. Les universitats A i B cobreixen un 20% de la seva docència amb professors associats. Ara bé, la universitat A només fa contractes d’associats autèntics, és a dir, professionals amb una bona feina fora de la universitat. Els contractes d’associats, que són a temps parcial, la universitat els fa per una desena part de la dedicació de docència a ple temps. Com a conseqüència, el nombre de professors associats de la universitat A serà 2,5 vegades superior al de professors a ple temps. La proporció de contractes temporals serà doncs de l’ordre del 70%. La universitat B, en canvi, només contracta associats falsos. Anem a l’extrem: contracta a temps complet (no ho oblidem: amb un sou pensat per ser honorífic). En aquest cas la proporció de contractes temporals només és del 20%. Però quina universitat és més precària? Evidentment, la B. És a dir, el contrast entre el 66% de Catalunya i el 16% d'Espanya no significa res si no entenem bé aquestes xifres. Segur que hi ha hagut un problema de contractació precària a Catalunya, però donar per bo que el problema ha estat quatre vegades superior a Catalunya que a la resta d’Espanya és una temeritat. Una lliçó: quan una xifra és sorprenent i escandalosa, convé practicar l’escepticisme crític, fer una pausa i mirar-s’ho bé.
El programa de contractació deriva de la LOSU, la llei universitària de març del 2023, i és essencialment un programa d’estabilització de professorat precari. És un programa just perquè no és just encadenar contractacions laborals mal pagades a persones que no tenen una altra posició laboral ben establerta. Però aquest no és el programa de relleu generacional que servirà millor als alumnes o que farà brillar més les nostres universitats en el context europeu. Amb totes les excepcions que es vulgui, el fet és que aquest professorat no ha estat contractat a l'inici per un procediment que incorporés el nivell d’exigència que correspondria a aquests objectius. Sovint ha entrat per cobrir urgències docents.
El programa s’ha d’assumir i el cofinançament del govern central ha de ser benvingut. Però seria un greu error si ens quedéssim aquí. És essencial que aquest programa es complementi amb un de tant o més potent orientat a injectar a la universitat catalana el talent més ben format del qual puguem disposar. En molts casos aquest serà el que és originari d’aquí i s’està formant pel món. Són professors/es que tenen moltes opcions i que no es mobilitzen gaire, però que no hauríem de perdre en massa perquè són la clau d’un relleu generacional de qualitat. I perquè també és just que puguin optar en igualtat de condicions a reincorporar-se. Hi ha programes que permeten aquesta contractació –que sovint haurà de ser a nivells superiors al de lector–. L’administració central de l’Estat té el programa Ramón y Cajal, dirigit a universitats i centres de recerca. Ha estat efectiu i cal aplaudir que en els darrers anys s’hagi expandit. Per part de la Generalitat convindria un programa complementari al d’estabilització. Suggereixo tres eixos. Un primer seria impulsar amb molta més força, volum i exigència un programa ja existent d’incentius a la contractació universitària: el Serra-Húnter. El segon seria mantenir i enfortir el programa ICREA de contractació d’investigadors consolidats a les universitats i centres de recerca, i l'ICREA Acadèmia d’ajuts al professorat universitari. Finament, un que seria nou i al qual, encertadament, invita la LOSU: empoderar els Consells Socials perquè incitin i ajudin les universitats a contractar al nivell més alt possible.
