La llibertat d’informació és clau per a la democràcia i la seguretat de qui informa és essencial per garantir l’accés del públic a una informació lliure, independent, pluralista i fiable. És una regla de tres molt senzilla. Això ha de ser així en temps de pau i en temps de pandèmia, i més encara en temps de guerra, de propaganda i de desinformació.
Reporters Sense Fronteres Espanya ha publicat un informe sobre la situació dels i les periodistes de l’Estat desplaçats a Ucraïna i el països fronterers per cobrir sobre el terreny el conflicte armat desencadenat amb la invasió russa del 24 de febrer. Les conclusions són preocupants i inviten a una reflexió necessària i urgent sobre els protocols informatius en una guerra: una part significativa dels professionals s’hi han jugat o s’hi segueixen jugant la vida en un còctel perillós d’inexperiència, precarietat i desprotecció. La seguretat, escassa.
L’estudi, elaborat conjuntament amb les investigadores de la Universitat de Valladolid Dunia Etura i Cristina Martín Sánchez, s’ha desenvolupat a partir d’una enquesta a 78 dels 135 professionals localitzats en el moment més àlgid del conflicte. Un terç del total eren dones, la mitjana d’edat era de 38 anys i la d’experiència en la professió de 14. Gairebé la meitat treballaven pel seu compte, cosa que confirma que cada cop més el periodisme freelance, i en situacions de molt d’interès mediàtic, és alhora la manera de buscar-se un lloc en aquesta professió i un recurs barat per gastar menys i posar tiretes a la crisi de les empreses.
El que crida més l’atenció en aquesta radiografia informativa és que una quarta part dels professionals enquestats tenen menys de 5 anys d’experiència en l’ofici, i prop d’un 40%, cap experiència en cobertures de conflictes bèl·lics. Molts freelance cobren preus molt baixos a tant la peça, i gairebé la meitat dels enviats especials en plantilla, sous mensuals que no arriben als 2.000 euros i a vegades ni al mínim interprofessional.
Més d’un de cada quatre dels reporters que van anar a cobrir la guerra hi van anar a pèl, sense un casc ni una armilla que els protegís de bales i explosions. No només molts freelance (el 40%) no disposaven de cap assegurança ni d’equips de protecció, també una fracció excessiva (10%) dels que treballen en plantilla dels mitjans informatius. I només al 52% dels que sí que en disposaven els hi havia facilitat l’empresa.
La inexperiència, la precarietat i la desprotecció són tres variables que incrementen, directament o indirectament, els perills inherents a la cobertura d’un conflicte bèl·lic, on sovint la informació és una arma de guerra i els periodistes un blanc a silenciar. RSF ho sap molt bé i per això facilita recursos, formació i equips de protecció. L’organització va obrir al març un espai de suport a Lviv per a premsa ucraïnesa i estrangera i documenta i porta el recompte dels professionals morts i ferits des que les tropes russes van entrar al país.
La guerra d’Ucraïna ha desbordat les necessitats i ha disparat les peticions i ha posat de manifest la vulnerabilitat de les condicions de treball de molts i moltes professionals. Fins a un 47% del reporters enquestats van contactar amb RSF Espanya per demanar suport. No s’hauria d’enviar algú a la guerra (o aprofitar que hi és per publicar-ne la informació) –a afrontar la incertesa i posar en risc la seva integritat física i psíquica– amb aquesta escassetat de mitjans. Ni en el cas que hi vagin per lliure i amb una fam voraç d’informar. ¿El perill i les amenaces es mesuren i contraresten abans de marxar? ¿Es compensa la inexperiència amb formació? ¿La feinada amb remuneració? ¿Es preveuen les necessitats a la tornada?
No és una problemàtica nova, ni només aplicable a la cobertura en una zona de conflicte, però reflecteix que alguna cosa no funciona en el nostre ecosistema mediàtic. Les repercussions sobre l’exercici d’un periodisme com cal són enormes. La precarietat dels informadors equival a precarietat informativa. Qui hi surt perdent és la societat.
