Prats de Molló ‘I will survive’
Veus fotos i no saps què hi passa. Fotos congelades. Com un lluç d’oferta permanent esperant-te. Fotos de persones glaçades. Et miren des del fons del congelador. Tots quiets, immòbils. És una festa? Què celebren? Per què són allà? Hi ha una foto (4? 5? 6? 7? de juny) de 1932 del dinar d’uns supervivents. És en un menjador de l’Hotel Lloret de Barcelona. Encara hi podeu anar. La Rambla amb carrer Tallers. És un edifici d’horitzontalitat sofà d’aquells de la Barcelona de mida humana. Tot i que es va construir el 1860, va passar a ser hotel el 1926. Per això fan el tiberi allà. Perquè els de la foto de 1932 el 1926 volien arribar fins a l’hotel. Fins a Barcelona. Van intentar envair Catalunya per alliberar-la i proclamar la República Catalana. Són els supervivents dels Fets de Prats de Molló.
A la foto de 1932 n’hi ha 35 agafats a les estovalles com a una taula de salvació, però van ser centenars. A la foto aquells joveníssims de 1926 ja no són tan joves. I l’avi Macià és més superavi i també és... president de la Generalitat de Catalunya des de 1931. Què es diuen? Què recorden d’aquell 4 de novembre de 1926 que tot fa bum-bum? Quan s’avorta el pla. La delació d’un espia de Mussolini dins dels escamots catalans provoca un cames ajudeu-me i detencions massives. El judici a Brussel·les. La internacionalització de la causa catalana. Però sense Prats de Molló no hi ha mite Macià. Ni Pacte de San Sebastià el 1930. Ni República el 1931. Ni... No hi ha res sense els congelats de la foto. Però el que no saben molts d’aquells 35 és que moriran properament per la mateixa causa que el 1926, per la mateixa causa que sempre. El 1934 pels Fets d’Octubre: Manuel González Alba i Benet Samper. El 19 de juliol de 1936 durant l’atac a les Drassanes: Enric Fontbernat. El 1939 afusellat pels franquistes ocupant Barcelona: Joaquim Terrades. El 1941 al camp de concentració de Mauthausen: Salvador Galobardes. El 1943 a l’exili: Jaume Aiguader... Catalunya sempre congela.
Descongelo el 2022 la veu de 1991 en casset de Joaquim Núñez Roig. Un jove congelat a la foto de 1932. El 1926 era a Prats de Molló. Tenia 22 anys. A la cinta estossega permanentment. Està a punt de morir. Les seves paraules magnètiques són les darreres. Parla com un telègraf tartamut d’ultratomba. “A-la-frontera-franco-belga...” a tots aquells joves catalans tremolant com peixos sortits d’aigües gelades els afusellen amb un interrogatori. Ell, com que sap francès, comença a respondre. “«Votre nom. Votre prénom. Lieu de naissance, nationalité », i ací vaig respondre, i ben segur del que deia, «catalane ». El gendarme que escrivia va començar a escriure un xic sorprès les primeres lletres quan, de sobte, un oficial que estava al seu costat va interrompre les preguntes tot dient-me: «Senyor, ho sento, però la vostra pàtria no és reconeguda per cap estat, per tant haurem d’escriure espanyola »”. Ell argumenta, torna, burxa, apel·la a les diferents nacionalitats de Bèlgica, gasta paraules quan no té res. I el gendarme dispara: “Pas d’histoires ”. A ell, aleshores, se li apareix una foto congelada de 1918: “Això em recordà la resposta d’en Clemenceau [primer ministre francès] quan uns catalans li recordaren que 10.000 voluntaris catalans havien ofert la seva vida en la batalla de Verdun [Primera Guerra Mundial], però El Tigre no va voler saber res d’aquell fet i va respondre amb les mateixes paraules: «Pas d’histoires »”. No seria el darrer cop que les sentiria.
Joaquim Núñez les torna a sentir durant la Transició-pansició. President del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) quan comencen a reclamar papers, edificis, objectes, diners... L’espoli més gran de 1939 després del de la Generalitat. El principal sindicat català (neix el 1903, amb milers de socis, i és combatut, ocupat i substituït per ser interclassista i catalanista pels sindicats espanyols). El 2022 encara no se li han retornat la major part dels seus béns, només una part dels papers. La seva seu principal (i desenes d’edificis a tot Catalunya), a la rambla de Santa Mònica, 10, és robada pel franquisme i passat el robatori als governs pseudodemocràtics espanyols, que la donen en usdefruit encara avui a la UGT. A la seu del CADCI hi va morir el 1934 aquell jove de 1926, i 1932, Manuel González Alba, amic de Núñez. Quan el 1978 es va començar a reclamar tot, a tot el món sona I will survive. Sobreviuré. Una cançó, com una foto congelada. Catalunya és un congelador de cadàvers cridant dins del gel: “Sobreviuré”, però, ja ho sabeu, “Pas d’histoires ”, i poseu-vos-hi bé per a la foto amb el somriure permanentment congelat.