Prats de Molló i el Sis d’Octubre

Diuen que a Josep Tarradellas, quan va tornar a Catalunya, li van preguntar què faria, i va respondre: “Tot excepte el ridícul”. Per exemplificar amb fets de la nostra història recent què cal no fer, resulta inevitable referir-se a dos episodis: l’intent d’invasió de Catalunya des de Prats de Molló liderat per Francesc Macià i la proclamació que va fer Lluís Companys de l’Estat Català l’octubre de l’any 1934. Per molta gent conservadora, són dos dels grans moments en què Catalunya va fer el ridícul.

Anem a la primera qüestió. L’any 1926 un grup de gent va intentar enfrontar-se militarment a la dictadura de Primo de Rivera des de Prats de Molló per proclamar la República Catalana. Però a causa de la delació d’un espia italià, Ricciotti Garibaldi, cinc-centes persones, alguns antifeixistes italians i gent d’Estat Català, van ser detinguts abans que poguessin travessar la frontera. El resultat, doncs, és prou conegut: Francesc Macià i la seva gent van ser detinguts sense haver disparat ni un tret.

I ara ocupem-nos de la segona qüestió. El 6 d’octubre de 1934 Lluís Companys va proclamar des del balcó del Palau de la Generalitat l’Estat Català de la República Federal Espanyola. És un dels fets que més crítiques ha suscitat entre els molts que va protagonitzar en la seva dilatada i intensa vida, dedicada a la defensa dels interessos dels rabassaires i dels obrers catalans.

Sembla que en aquests dos moments Catalunya no va estar a l’altura, que es va fer el ridícul. Doncs bé, la major part del poble català va jutjar aquests dos esdeveniments de manera molt diferent de la que ha quedat en la història.

La defensa de Catalunya que fa Francesc Macià en el judici celebrat a París fa que arribi als cors d’una part molt important del poble català, que l’acabarà fent president de la Generalitat recuperada l’any 1931 i el convertirà en una figura mítica, “l’avi” dels catalans.

D’altra banda, en els fets del Sis d’Octubre hi tenen molta influència dos elements. El primer, la impugnació de la llei de contractes de conreus que havia fet la Lliga davant del govern espanyol. Un tema que a alguns els sembla menor, però que a un home que havia presidit la constitució de la Unió de Rabassaires li devia semblar fonamental. Especialment en una època -la gent avui no hi pensa- en què els pagesos eren la immensa majoria del poble català. D’altra banda, també va ser un gest a favor de la vaga dels miners asturians, un assaig del que seria després la Guerra Civil que alguns desinformats o malintencionats menystenen.

Massa gent no ha entès que Amadeu Hurtado és segurament un dels millors memorialistes de Catalunya, però un home poc dotat, com ell mateix reconeix, per a la política. Per exemple, refusar la invitació de Macià a anar a la candidatura de l’any 1931 per “altivesa inoportuna” els comporta el desastre electoral aclaparador d’Acció Catalana Republicana.

Cal entendre, doncs, el que significa el patiment sobre la rabassa morta i la frustració que senten els rabassaires quan s’impugna al Tribunal de Garanties Constitucionals la reforma agrària que proposava la llei de contractes de conreus. Companys va acabar empresonat al vaixell Uruguay i condemnat a 30 anys de presó pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Companys era molt estimat perquè al llarg de la seva vida sempre havia estat al costat dels de baix. Només així es pot entendre la colossal popularitat de Companys entre el poble català, que farà que, amb la victòria del Front d’Esquerres, torni directament de la presó a la presidència de la Generalitat. Queden gravades a foc en l’ADN del poble aquelles imatges de Companys amb boina dalt d’un cotxe descapotable entrant en una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom entre l’entusiasme i la il·lusió de la major part de Catalunya.

La línia que separa el ridícul de l’heroïcitat és molt prima. Crec que el poble, en general, no valora tant l’èxit dels líders com la coherència, l’altruisme i el compromís amb les idees. Sovint, quan els de dalt es veuen qüestionats en les seves posicions de poder, volen fer veure que qui els qüestiona està fent el ridícul.

En fi, els propers dies cal reclamar als nostres polítics que mirin més a baix que a dalt, més a l’interès general que a unes elits que s’han quedat sense projecte i sense idees, si és que mai n’han tingut. I que siguin agosarats. Avui qui no es mou no surt a la foto de la història.