Pragmatisme independentista per la salut de Catalunya
Fa quatre anys, en aquest mateix mitjà, signava conjuntament amb en Toni Comín un parell d’articles en què, amb el títol “Independentisme i federalisme: camins difícils”, presentàvem la nostra aposta per una reforma federal de la Constitució com una alternativa a la independència basant-nos en dues dimensions: la viabilitat i la bondat de les alternatives.
Uns anys després el mateix Comín s’autoreplicava també en aquest diari fent una aposta clara per la independència basant-se en el fet que la realitat -tossuda- i la conjuntura -plenament amenaçant per a Catalunya- no donaven lloc a cap altra alternativa que la d’apostar per un nou estat.
Sóc dels que, provinent de la tradició d’un convençut federalisme, ha arribat al convenciment, també, que de la mateixa manera que amb l’Estatut els independentistes van donar un vot de confiança a la reforma (fallida) de l’Estat, ara els federalistes convençuts i frustrats hem de donar el nostre vot de confiança a la “via lliure” de la independència: és l’independentisme funcional per incompareixença de l’alternativa. Per cert, sense aquest suport addicional de l’independentisme pragmàtic, el 27-S no tindrem una majoria emancipadora suficient.
L’estat propi de Catalunya serà social o no serà i per això, per exemple, una política com la sanitària, que és pilar de l’estat del benestar, ha de tenir una agenda clara, consensuada i a punt per ser aplicada en el curt termini després del 27-S.
Avui el sistema sanitari és una estructura d’estat bastant consolidada que ha suportat relativament bé la pitjor crisi social i econòmica des de la restauració democràtica. Tot i això, es fa imprescindible i urgent recuperar el grau d’inversions i despesa públiques per càpita, reduir les llistes d’espera (especialment les diagnòstiques) i recuperar les condicions laborals dels nostres professionals (autèntics artífexs de l’èxit del sistema).
Partim d’un capital de consens en el sistema que hauria de facilitar l’aplicació de polítiques sanitàries en el curt termini: un sistema sanitari universal i finançat per impostos (que revertís el reial decret llei 16/2012, que entre altres coses deixava els immigrants sense papers fora del sistema), amb un finançament suficient (incloent-hi un fons de garantia i solvència davant emergències econòmiques i socials com les viscudes recentment) i que apostés per l’ús eficient dels recursos públics. Hi ha un ampli consens a reconèixer la necessitat de reforçar la recerca biomèdica com a eix fonamental de la política de R+D+i del país, de potenciar l’atenció primària i comunitària i d’evitar que operadors privats amb ànim de lucre sense experiència en la gestió sanitària siguin proveïdors de serveis.
Per descomptat, una política de salut i benestar ha d’apostar, en el curt termini, per adequar el marc institucional a les peculiaritats del nostre sistema de benestar: accelerant el procés de fusió entre les polítiques actives de salut i benestar social en una agència única, treballant per disposar d’una transposició pròpia i urgent de la directiva europea sobre contractació de serveis públics per a les persones (sanitaris i socials), fent una aplicació sectorial de la llei catalana de transparència i bon govern, i reforçant una nova Agència d’Informació i Qualitat en Salut que vetlli per l’avaluació independent del sistema sanitari. Aquest nou marc legal haurà de regular els consorcis públics sanitaris i la col·laboració público-privada en salut, i posar en marxa una Agència Catalana del Medicament amb competències plenes (que no tenim) en el que representa un terç del pressupost sanitari del país: els medicaments i productes sanitaris.
El nou govern sobiranista que s’endevina que sorgirà del 27-S ha de garantir una agenda sanitària i del benestar que deixi fora del focus partidista la discussió sectorial. Aquesta agenda l’han de liderar persones expertes que aconsegueixin consensos amb tots els agents del sector, i que tinguin prou habilitat política i coneixement del sector públic per arribar a acords amb una oposició fragmentada i combativa.
A partir del 27-S necessitarem un nou lideratge en política sanitària i del benestar que generi tranquil·litat en la ciutadania i garanteixi una atenció excel·lent. En un entorn convuls i hostil políticament, caldrà que la salut i els serveis socials siguin el millor antídot per a la por al canvi, la garantia que les vies del tren del futur de Catalunya tenen clara l’estació de destí, i la locomotora que tira fort perquè cap indecís tingui temptació de baixar del tren de la “via lliure” durant el trajecte.
L’autor és membre del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari