Vaig ensopegar amb l'expressió pràctiques espanyoles ( Spanish practices ) fa anys, en un article acadèmic. L'autor no havia cregut necessari donar una explicació del terme, el significat del qual era indiscutiblement pejoratiu. Més tard, la Wikipedia em va ensenyar que l'expressió havia estat emprada per Lord William Cecil, el gran conseller de la reina Elisabet d'Anglaterra per referir-se a pràctiques "enganyoses, pèrfides i tramposes". Lord Cecil n'era, dit sigui de passada, un practicant assidu: entre moltes d'altres, almenys en una ocasió va retenir sense cap justificació dos vaixells espanyols que s'havien refugiat de la tempesta en un port anglès, i va confiscar el seu carregament, que era or destinat a pagar les tropes de Flandes. Més motiu hauria tingut per infamar les pràctiques espanyoles Ambrosi Spinola, aquell general genovès que tan cortesament rep de Justí de Nassau les claus de la ciutat de Breda en la cèlebre tela de Velázquez, perquè a ell sí que van portar-lo a la ruïna les promeses mai complertes del comte duc d'Olivares. En una accepció més recent, el terme es fa servir en l'àmbit de les relacions laborals per designar aquells plusos, privilegis o llicències concedits de manera esporàdica que acaben consolidant-se, segurament com a conquestes socials : així, per exemple, els empleats que de manera excepcional són autoritzats a sortir abans d'hora si han acabat la feina assignada poden acabar considerant aquesta excepció com un dret.
Els rastres d'aquestes pràctiques persisteixen entre nosaltres. Entre factures sense pagar, obres públiques finançades per qui les construeix, alteracions unilaterals dels termes dels contractes, adjudicacions trucades i transferències escamotejades, les nostres administracions, en tots els seus nivells, s'han guanyat una fama de tramposes que faria empal·lidir d'enveja el mateix comte duc. Aquestes pràctiques no es limiten, naturalment, a l'àmbit públic: l'amnistia fiscal proposada pel govern central -l'última i definitiva, com totes les anteriors- és una pràctica ben d'aquí, que indica que molts no consideren que defraudar el fisc sigui reprovable. En el terreny laboral, recordo haver treballat en una empresa els empleats de la qual, sense més mèrits que el d'estar al seu lloc a l'hora estipulada, es feien mereixedors d'un "plus de puntualitat" que figurava amb aquest nom al seu contracte. El lector en pot buscar altres exemples.
No hem d'intentar consolar-nos pensant que aquestes pràctiques espanyoles (el terme inclou els habitants de Catalunya) són residus d'èpoques passades, seqüeles de l'opressió que durant segles ha patit el bon poble espanyol. No és veritat. El que és específicament espanyol d'aquestes pràctiques no és la seva existència, perquè són universals i aquí no hi ha més delinqüents que fora, sinó l'esfereïdora negligència amb què aquí són tolerades. I el pitjor és que aquesta tolerància sembla haver augmentat precisament des dels últims anys del règim de Franco. Fa mig segle aquestes pràctiques eren segurament tan freqüents com ara, però no se'n parlava. ¿Hipocresia? Naturalment, però aquesta hipocresia naixia de la consciència d'estar fent una cosa lletja. Avui, aquesta inhibició sembla haver desaparegut. ¿Per què?
En La confusió del progrés progre (ARA, 9 d'abril), Antoni Vives parla de la violència del dia 29 de març: una altra pràctica espanyola, perquè fa dies que en parlem, mentre que una manifestació més cruenta que va tenir lloc a Frankfurt pocs dies després només va merèixer unes línies al Frankfurter Allgemeine . En referir-se als "progressistes progres" que pontifiquen sobre la qüestió, i que ell considera "tan barcelonins", Vives els acusa d'haver pensat que tothom havia d'acabar fent el que havien fet ells: saltar-se totes les normes. D'aquella escola, diu, aquests alumnes. Crec que Vives té raó: els comportaments dels antisistema han tingut un caldo de cultiu favorable en la conducta de la generació anterior que avui els condemna. L'observació val fora d'Espanya: en parlar de la seva generació (la meva) Tony Judt escriu: "Vam tenir les tradicions i les transgressions, les continuïtats i el canvi. Però el que vam deixar en herència als nostres successors va ser una cosa amb molta menys substància que el que nosaltres havíem rebut".
Així és. Eliminar les pràctiques espanyoles és un problema de fibra moral pel qual la pedagogia, la legislació penal i fins i tot la neurociència són només instruments, i ens afecta a tots. Cal abordar-lo amb rigor, però amb la deguda modèstia, perquè el fi últim no és tant condemnar com ajudar, i un no és qui per fer d'inquisidor. Cal començar per dalt. A l'escola on ensenyo, que acull les elits empresarials del país, em vaig trobar un dia que el meu paraigua havia desaparegut: algú havia pensat que el seu vestit valia més que el meu, cosa que devia ser veritat. Però això no passa a Suïssa.